El plor de la vinya Territori

Setanta-cinc anys

bg-cap-home
Jordi Llavina
Escrit per

Mon pare acaba de fer setanta-cinc anys. Vint anys enrere, setanta-cinc m’haurien semblat molts anys (però, esclar, fa dues dècades jo tampoc no m’estava acostant cautelosament a la cinquantena, com ara, sinó que amb prou feines m’afigurava la trentena!). Avui dia setanta-cinc anys, que són anys, no em fa l’efecte que siguin tants. I, en el cas del meu pare, espero que arribi a coronar-ne uns quants més. Si més no, que arribi a la norantena. Ell, com jo, és un home que gaudeix d’una mala salut de ferro: sempre tenim cosetes, cosetes que actuen com un avís permanent a la consciència sobre la nostra condició moridora, no fos cas que algun dia ens en descuidéssim i féssim el paperot de voler viure com si fóssim immortals! Però, amb cosetes i tot, anem tirant sempre endavant. Mortals i acceptablement feliços. De vegades, llampats per algun pensament autènticament immortal. La vida, vaja.

He dit que m’agradaria molt que el responsable dels meus dies arribés, almenys, als noranta anys (no voldria semblar excessivament optimista expressant el desig que atenyi el segle sencer!). I ara penso que en fa quinze, d’anys, vaig publicar un article a El 3 de vuit que es titulava “Seixanta anys”, i que reflexionava, també, sobre això de l’edat (i sobre l’edat que té mon pare). Segons com, aquell article i aquell temps em semblen molt llunyans. I, tanmateix, només han passat quinze anys! Els mateixos que desitjo que visqui, com a mínim, aquest home que du el mateix nom i el mateix cognom que jo. (Més ben dit: soc jo, qui du les mateixes credencials nominals que ell.)

Ara fa pocs dies, llegia un llibre de vell —un llibre molt ben editat, amb un paper d’upa— i, en una de les pàgines, m’hi vaig trobar una característica marca d’aigua. Era una marca d’aigua amb el nom de l’empresa on va treballar mon pare durant la major part de la seva vida laboral: can Guarro. Aquest nom, Guarro (en la marca d’aigua, de fet, escrit GVARRO —i, entre la A i les dues R, l’escut de Barcelona), m’ha dut, de cop, molts de records de la meva infantesa a Gelida.

Com és prou conegut, l’empresa Guarro Casas tenia fàbrica en aquest poble de l’Alt Penedès. Can Guarro era, quaranta anys enrere, una puixant empresa familiar. Llavors Gelida era un poble de 2.500 habitants mal comptats, i 500 d’aquests treballaven a l’empresa, a la fàbrica o a les oficines. Era difícil, doncs, que hi hagués una sola família que no hi tingués alguna mena d’implicació. A casa, per exemple, hi vam treballar, amb periodicitats ben diferents, el meu pare, ma germana i jo mateix. Potser en van quedar lluny alguns pagesos, potser els que desenvolupaven un ofici (botiguers, basters, metges), però para de comptar. Gelida i Guarro era un binomi que significava riquesa i prosperitat, i que semblava inqüestionable, i indestructible.

Tot això, esclar, va canviar. Diria que els grans canvis van arribar a final dels vuitanta, tot i que durant els noranta les coses van modernitzar-se acceleradament (que no vol dir, necessàriament, que milloressin). Però torno a reprendre el fil del discurs. Perquè a mi no m’interessa parlar de cap empresa, ni de cap fàbrica, sinó de pares i fills.

El meu pare, que era un dels millors comercials d’aquesta firma tan reconeguda en el sector dels papers de qualitat (sovint guanyava algun dels premis-estímul que concedien els de dalt), feia un gest molt característic servint-se dels papers que venia: ajuntava tres dits a l’extrem superior dret d’una làmina, posem per cas, com si volgués pessigar-lo, i en feia cruixir el paper. De vegades també ho feia amb el vèrtex d’una pàgina que llegia, per exemple d’un diari, inadvertidament. I a mi m’ha quedat impresa a la memòria la musiqueta d’aquell gest que sempre he identificat amb el meu pare, i és una musiqueta que em reconforta. M’imagino que a la Papereria Comercial de Lleida o a can Piera, a Barcelona, devia tenia estesos damunt el taulell diversos catàlegs de papers, i, en algun moment de la conversa amb l’amo de l’establiment per fer la comanda del mes, el meu pare, conscientment o no, feia cruixir el paper, com indicant, d’una manera més o menys subliminar: “¿Veus que bé que sona? ¿Quin altre paper del món produiria aquest benestar de ritme?”. I llavors devia escriure la comanda: de blocs de dibuix o de làmines grans per imprimir-hi mapes del món, de paquets de folis blancs o de cartolines per fer-ne treballs manuals, que en dèiem abans.

Quan el vegi, he de preguntar-li si enyora aquells anys de comercial, en què viatjava força pel país i per Espanya, i si ha tornat a fer mai la musiqueta del paper. Fa un gavadal d’anys, jo no en devia tenir gaires més de dotze o tretze, em va portar un dia a Barcelona, i el vaig acompanyar durant tota una jornada de feina. Ben segur que era un dia de Nadal, i jo devia fer vacances escolars. En un moment determinat, veníem del pla de la catedral i enfilàvem cap a la Via Laietana, i llavors vam passar per davant d’un magne edifici on ell em va dir que hi havia la seu de l’empresa (i, si no era la seu barcelonina de l’empresa, era una altra cosa, però alguna cosa relacionada amb can Guarro, això segur). Sempre més, en passar per aquest curt carrer que comunica la Via Laietana amb la catedral (n’he fet una recerca, i em fa l’efecte que és el carrer de Joaquim Pou), he recordat aquell dia de fa un munt d’anys i el cruix que feia el paper als dits de mon pare.

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"