Apunts ambientals Territori

El repte de la transició energètica. El territori i la propietat de l’energia

20161122_logoPANTEC_web.jpg_1795085328
Assumpta Farran
Escrit per

El primer projecte de llei que va aprovar el Govern, al que tinc l’honor de representar, va ser el de la llei del Canvi climàtic. Mesos més tard, i arran del debat parlamentària del Pacte Nacional per la Transició Energètica coordinat per l’Institut Català d’Energia, el Parlament de Catalunya en va reforçar el seu contingut fent possible que la llei que finalment s’aprovà el passat mes de juliol  per una majoria aclaparadora de diputats, la llei 16/2017 del Canvi Climàtic, fos també una veritable llei de transició energètica.

I és que les emissions associades al model energètic actual suposen el 93% de les emissions de CO2 i el 76% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle  pel que, un país amb una agenda transformadora i moderna, no pot eludir el repte de fer front a les decisions polítiques, socials, territorials, legals i econòmiques que suposarà emprendre el camí de la transició energètica.

De fet,  en veu de molts agents socials i econòmics és freqüent escoltar o llegir l’expressió   “canvi de paradigma en el model energètic” però, hem interpretat realment bé el què vol dir?

Ras i curt, aconseguir que el 100% de l’energia que emprem al 2050 sigui renovable. Pot semblar impossible però no ho és. Hi ha unanimitat entre els centres més prestigiosos del món, des de la Universitat de Stanford a EEUU fins a la Universitat de Finlàndia que indiquen que a Catalunya les condicions tecnològiques, econòmiques i de recurs energètic disponible (vent i energia solar fonamentalment)  fan del tot viable aquest objectiu, fins i tot abans.

Ara bé, i aquí és on potser ve la part més desconeguda i el veritable canvi de paradigma.  El pas del model centralitzat i oligopolístic a un model distribuït i participatiu.

Ens equivocarem molt si els objectius que ens plantegem són els d’imitar el model energètic centralitzat del S.XX, fonamentat amb les energies fòssils i radioactives, però ara utilitzant l’energia del vent, el sol i l’aigua. I és que no en tenim cap necessitat de replicar el model que ens ha portat al domini de l’energia per oligopolis energètics, que poden ser fòssils però també ho poden ser per a les renovables. No és cap crítica als oligopolis, perquè l’acceleració i  creixement econòmic que s’ha produït des de la segona meitat del S.XX, i que ha estat possible gràcies  al model energètic actual, no s’hagués produït sense aquestes grans empreses.

No és fàcil, per no dir impossible, que uns quants vilatans de la Conca accedeixin a la  concessió de l’explotació d’un camp petroler a la Península Aràbiga, obtinguin els permisos de l’oleoducte que el transportarà i finalment puguin construir una refineria per a fer-lo útil per als nostres vehicles. El mateix succeeix amb l’aprovisionament d’urani; encara que aconseguíssim anar tots els espluguins plegats a negociar al Canadà per a que ens en venguin, seria complex. I encara ho seria més que ens plantegem ser propietaris d’una central nuclear. La forta dependència de Catalunya d’aquests recursos energètics de països tercers així com, les elevades inversions per transformar i transportar aquesta energia en electricitat i carburants ha requerit, necessàriament, de grans empreses i de finançament bancari a mida i un mercat elèctric dissenyat per a que els preus d’aquests recursos energètics marquin les regles.

De fet, la replica d’ aquest model centralitzat en versió renovable és la que clarament s’ha imposat a Catalunya i Espanya en els darrers anys. La Conca de Barberà n’és un exemple. Molts municipis de la comarca són excedentaris en energia, és a dir, en produeixen més que no pas en gasten.  La Serra del Tallat, amb una bona renglera, al meu gust maca i interessant  paisatgísticament, d’aerogeneradors eòlics, són propietat d’empreses energètiques i cap vilatà ni de Forès, ni de Conesa en treu cap altre profit més enllà dels impostos municipals i de convenis incerts que puguin revertir en el propi ajuntament. És clar, uns impostos molt inferiors als que pugui recaptar Ascó o Vandellós per l’ocupació d’una superfície del terme municipal semblant o fins i tot inferior per part de les 3 centrals nuclears.

El que ens cal entendre és que a les Terres de l’Ebre la potència d’una central nuclear és de 1000 MW – Vandellós- i de 2000 MW – Ascó. Un parc eòlic és a molt estirar de 50 MW. Ja es veu que la generació  serà molt diferent i que els ingressos de les centrals nuclears superaran en un factor de dos ordres de magnitud als del parc eòlic, per tant, voler gaudir del valor afegit de l’energia renovable generada en un municipi difícilment podrà venir per la part fiscal que sempre serà més atractiva per a les centrals fòssils i radioactives. Aquest atractiu recau en la tradició i cultura del model energètic, fiscal i econòmic dels darrers 100 anys. Un model on el territori necessari per captar l’energia l’anem a buscar a països tercers, els països anomenats productors (Països de l’OPEP, Rússia, Canada, EEUU…) als que els hi paguem prop de 10.000 M € tots els catalans al llarg de l’any per a que ens venguin l’energia que ells capten i, un cop l’hem transportat a casa nostra, la transformem en grans centrals, però poques,  en electricitat i carburants.

La diferència entre la central nuclear i el parc eòlic és que la primera d’elles transforma l’energia nuclear que s’ha captat al Canadà,  i el segon, el parc eòlic, capta l’energia del vent  a Belltall i la transforma en electricitat també a Belltall. Transformar l’urani requereix de poc espai a Catalunya, però de grans inversions, hipoteques, oligopolis i mines de gran impacte al Canada – pitjor és el cas quan la mineria es fa en països del tercer món on els abusos socials i els impactes ambientals i sobre la salut són esgarrifosos.

El cost de transformar l’energia del vent és indissociable del de captar-la però, l’espai per captar aquesta energia també és indissociable del lloc on es transformarà.  Per tant, surt el primer conflicte del model energètic del S.XXI: els parcs eòlics – o solars-  són activitats “ mineres” que enlloc de mirar cap el subsòl miren cap el cel, d’aprofitament de recursos naturals autòctons (tindrà una determinada classificació urbanística) o són centrals de producció elèctrica (en tindran una altra)?. Són les dues coses, però la classificació urbanística només en podrà ser una.

Pel que fa a la propietat de l’energia, tant de les centrals de transformació com de captació, fins avui el model de l’Estat espanyol i el de Catalunya s’ha fonamentat en l’absència de participació ciutadana en els projectes. Per al model fòssil i radioactiu, de naturalesa  centralitzada per necessitat, ja hem vist que no és possible que els ciutadans  puguem ser propietaris de les centrals de generació, a molt estirar podem ser accionistes de la empresa que n’és propietària entre molts altres actius, però el nostre poder de decisió és inexistent.

Però si posem el focus en les energies renovables, fonamentalment la eòlica i la solar, ambdós recursos naturals els tenim a Catalunya i, per cert, de radiació solar  a la Conca de Barberà en tenim moltíssima; veurem que les inversions necessàries són molt més petites (els preus dels captadors solars han baixat un 80% en els darrers 7 anys) i a més, són modulars per tant, poden ser assumides per grups de ciutadans organitzats que vulguem ser propietaris de la captació i la transformació d’aquest recurs que tenim propi. Ja no es tracta de veure només el  valor afegit en la fiscalitat, també en la propietat col·lectiva d’aquesta energia. Aquest model fa anys que funciona a Alemanya i Dinamarca on fins i tot  les subhastes per nous projectes es plantegen a mida per a que hi puguin participar les comunitats o cooperatives de ciutadans. De fet, més de la meitat de la generació renovable d’aquests països pertany als vilatans i ciutadans i l’altra meitat, a empreses, de petites i de grans.

A l’Estat espanyol i de retruc a Catalunya aquest model fins fa molt pocs anys era inexistent però avui i, sense cap intervenció pública que ho impulsi (de fet tot al contrari, amb tots els entrebancs i priorització del model centralitzat)  la  cooperativa catalana Som Energia amb la capitalització dels socis tira endavant  projectes, petits i distribuïts, de menys de 2 MW (per tant, lluny dels 50 MW dels parcs eòlics de la Conca i dels 1000 MW de la nuclear de Vandellós). I encara més emblemàtic el projecte “Viure del aire del Cel” de l’aerogenerador de 2,2 MW , avui en construcció, al municipi de Pujalt on qualsevol persona en pot ser propietari sense pertànyer a cap cooperativa. Aquests projectes són completament legals però no tenen cap mecanisme d’ajut de mercat a l’estat espanyol i és que,  el gobierno ha decidit optar per REPLICAR el model fòssil i radioactiu  CENTRALITZAT en versió renovable. 7.000 MW de potència subhastada han caigut en mans de menys de 10 empreses (les 5 grans a les que s’han afegit empreses igual de grans del sector de la construcció) .  Totes elles gaudiran d’un preu mínim si el mercat espanyol, el més volàtil de la UE, baixa molt de preu. Aquest terra mínim, que el pagarem tots amb el rebut de la llum,  no el podran gaudir els projectes participatius.

Ara bé, la volatilitat del sistema espanyol i la flagrant manca de seguretat jurídica de l’Estat envers les inversions en renovables, ha portat a que hi hagi un gran interès pel que es coneix com PPA “ compra garantida a llarg termini “ de l’energia. Un model que garanteix els preus de compra en períodes llargs, de 10 a 20 anys, en funció de les inversions realitzades. Es garanteix estabilitat, res de “ pelotazos” i garantia de retorn de la inversió “justa”. Aquest model s’està imposant arreu de la Unió Europea i dels EEUU, i cerca garantir les inversions en renovables distribuïdes  en un mercat pensat i orquestrat per allargar la vida a les centrals fòssils i nuclears centralitzades. És aquí on sorgeix l’oportunitat  d’establir pactes entre municipis productors (els que tindran poca densitat de població i territori) i els municipis demandants (els que tenen elevades densitats de població i poc espai lliure per captar energia). Pactes estables a llarg termini on, els ciutadans dels municipis demandants i els dels municipis generadors podran ser propietaris dels projectes als que es comprarà l’energia de forma estable.

En som més a prop del que ens pensem,  en menys de 7 dies la cooperativa catalana  Som Energia ha aconseguit capitalització dels socis per la construcció de tres parcs solars abans esmentats a construir a Andalucia i, l’aparició de sistemes de finançament alternatiu amb plataformes de desintermediació com el “Crowdfunding” alineats amb projectes positius on, clarament les renovables distribuïdes i participatives ho són, no paren de créixer.

Ara bé, és important tornar a insistir en com plantejarem la qualificació territorial de les activitats de generació i captació renovable de petites dimensions (fins a 5 MW).  Si no som capaços d’entendre el valor de la captació i ho reduïm tot a l’activitat de generació, estarem apostant pel model centralitzat on, les tramitacions administratives feixugues i complexes, que poden durar més de 7 anys, només motivaran a grans projectes sota la inversió de grans empreses.

És important que hi reflexionem, per això no vull deixar d’esmentar el “calvari” administratiu pel que ha caminat el projecte  “ viure del aire del cel”  a Pujalt, municipi completament alineat amb el projecte, per obtenir els permisos.

No hi ha dubte que avui Catalunya es troba en un moment fundacional per això, és bo recordar el paper de la Conca de Barberà en el cooperativisme agrari que, en un altre moment fundacional del país – la Mancomunitat Catalana –  va saber liderar la necessitat de cooperar per donar sortida als fruits de la terra. Les cooperatives agràries i les cooperatives d’energies renovables tenen molts aspectes en comú: la gestió del territori i dels recursos naturals que aquest produeix i transforma.

Quan passo per davant el celler de l’Espluga, magnifica catedral del vi de l’arquitecte Pere Domènec i Roura, fill de Domènec i Montaner, no puc evitar pensar que si fa 100 anys vam ser capaços de posar, de forma conjunta, en valor els productes de la Conca, ara tenim un altre producte, l’energia del sol i la del vent, que no dubto també sabrem posar en valor.

Sobre l'autor

Assumpta Farran

Assumpta Farran

Llicenciada en Ciències Físiques. Directora de l'Institut Català d’Energia (ICAEN). Col·labora en diversos màsters de la UPC, la Salle i l’Institut Químic de Sarrià (IQS) tant en matèria energètica com ambiental, També coordina el vector d’infraestructures energètiques dins del màster de Gestió Privada d’Infraestructures de la UPC.