Territori Territori polièdric

Quin futur pel camp català?

DSC_0329
Jaume Busquets
Escrit per

En contra de la imatge tòpica del món rural, associada a la tradició i a la idea d’immutabilitat, els paisatges i les societats rurals han viscut sempre transformacions importants: introducció de nous conreus, danys provocats per plagues agrícoles, variacions en els sistemes de producció, pèrdua o obertura de mercats, moviments migratoris, etc. No és, però, fins a la segona meitat del segle XX que l’abast, la intensitat i la velocitat d’aquestes transformacions han compromès el manteniment de la pròpia ruralitat[i]. A Catalunya l’evolució del camp, des de finals dels anys cinquanta fins a l’actualitat, ha seguit les tendències dels països desenvolupats, vinculades a la industrialització, al creixement econòmic i a la globalització. Tot i així, aquesta evolució presenta especificitats que ajuden a comprendre el moment present. En aquest escrit farem un esbós dels canvis més rellevants al món rural català, distingint dues grans etapes. Raonarem la dificultat de fer un balanç global i exposarem alguns reptes a superar per encarar el futur.

IMG_0752

El camp català

Els antecedents contemporanis

L’etapa de modernització agrària (1959-1986) va agafar impuls a les acaballes dels anys cinquanta, a la fi del període d’autarquia de l’estat espanyol i en un context de creixement econòmic. Les noves oportunitats de treball a la indústria i la construcció van incentivar l’èxode de població de les àrees interiors i de muntanya vers les ciutats situades a prop del litoral. Alhora, el camp va experimentar innovacions transcendentals: mecanització de les tasques agràries, aplicació de noves tècniques, ús de nous materials (fertilitzants, productes fitosanitaris, plàstics, etc.), capitalització de les explotacions, etc., que es van traduir en un augment de la productivitat i de la mercantilització de la producció agrària. Així mateix, la generalització de l’ús de l’automòbil i el turisme van afavorir la penetració de noves activitats econòmiques en els àmbits rurals.

La modernització va transformar dràsticament els paisatges rurals. Entre les modificacions més importants podem destacar: augment de la mida de les parcel·les, deixament de terres marginals difícils de mecanitzar, augment de la superfície forestal, degradació d’infraestructures agràries tradicionals, estandardització dels materials de construcció, abandonament dels nuclis urbans més petits en indrets poc accessibles, degradació del patrimoni arquitectònic, etc. A l’ensems, es van anar alterant les estructures socials i econòmiques tradicionals: disminució del nombre d’explotacions i augment de les seves dimensions, pèrdua del caràcter multifuncional de la producció agrària, reducció de la població activa agrària, predomini de l’explotació en règim de propietat, millora de les rendes agràries, etc. Cal assenyalar que, com constata Oriol Nel.lo[ii], durant aquesta etapa (especialment entre 1960 i 1975) el país va viure un doble procés de creixement urbà: per una banda els pobles i ciutats propers a la costa es van densificar i créixer, per l’altra es van construir un gran nombre d’urbanitzacions de baixa densitat, destinades originalment a segones residències, disperses en àmbits agroforestals.

L’etapa expansiva va durar fins el període 1975-1986, en que es va iniciar un nou cicle econòmic -a causa de la crisi mundial provocada per l’encariment del petroli- i un procés un reconversió econòmica global. Si bé aquesta crisi va afectar el camp, no va impedir que la productivitat agrària se seguís apropant a la mitjana europea ni que s’aturés la introducció de noves llavors i conreus, l’impuls de la ramaderia intensiva o la creació d’empreses agroindustrials. Això no obstant, aquestes transformacions no es van difondre d’una forma territorialment homogènia, de manera que les comarques de muntanya i les àrees menys accessibles en van resultar desafavorides.

L’etapa de rurbanització del camp (1986-2008) va agafar empenta un cop superats els pitjors moments de la crisi, amb la reconversió industrial endegada, l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i la represa del creixement econòmic. La Política Agrícola Comuna (PAC), les subvencions i les mesures de suport al desenvolupament local van contribuir a la millora dels àmbits rurals; la tecnificació de la producció agrària va prosseguir; la ramaderia intensiva va esdevenir el principal sector agrari i van augmentar les activitats no agràries (serveis turístics i de lleure, activitats industrials, producció energètica, serveis mediambientals, etc.).

En un context de creixement econòmic i demogràfic, els àmbits metropolitans van viure un desenvolupament urbà i una febre constructiva que esperonava la migració dels habitants de les ciutats més grans cap a les poblacions situades en les primeres i segones corones metropolitanes: els nuclis urbans es van estendre i es van desenvolupar nous sectors urbans de baixa densitat en antics terrenys agrícoles. Una dinàmica similar va tenir lloc a les perifèries de moltes ciutats mitjanes i petites; a les àrees d’influència del principals eixos viaris; a la segona línia de costa i a àrees cada vegada més allunyades dels nuclis urbans.

La proliferació d’activitats periurbanes en els àmbits rurals (industrials, comercials, publicitàries, viàries, energètiques, esportives, equipaments poc compatibles en els àmbits urbans…) és una de les dues dinàmiques territorials que caracteritzen l’etapa. L’altra, la urbanització dispersa, va trencar amb el model de ciutat compacte i va esdevenir un fenomen paradigmàtic de l’economia del totxo, basada en el creixement urbà i en la simbiosi entre construcció i l’especulació[iii]. L’herència perceptible en el territori d’aquest tipus d’economia és un paisatge disruptiu, és a dir que altera els aspectes formals i funcionals característics del paisatge agrari.

La crisi financera global (2007-2012), que al nostre país es va començar a  manifestar amb força a l’any 2008, va frenar sobtadament el creixement econòmic i urbà i va comportar l’augment de l’atur, l’empitjorament del nivell de vida de les classes mitges i l’erosió de l’Estat del benestar. Ignasi Aldomà[iv] aprecia que els efectes de la crisi i les circumstàncies geopolítiques han afegit inestabilitat a subsectors agraris bàsics de Catalunya, com el càrnic o la fructicultura, però assenyala la fortalesa del sector agroindustrial per resistir i fer front als efectes de la crisi.

IMG_1554

El camp català

Un balanç complex

Més de mig segle de transformacions agràries, des dels anys cinquanta del segle passat fins ara, han comportat una millora de la productivitat, dels mitjans de producció i del nivell de vida de la població rural. Alhora, però, el pes relatiu de l’activitat agrària ha disminuït sensiblement en el global de l’economia i el nombre de pagesos no ha parat de minvar. En clau productivista se’n pot fer un balanç positiu, però aquest és menys favorable si es tenen en compte tots els factors que intervenen en els processos de producció agrària, entre els quals el medi natural i la societat rural.

Paradoxalment, el progrés agrari presenta riscos que comprometen el futur de la pròpia activitat agrària i el manteniments de trets essencials de la ruralitat: l’autonomia de la pagesia, cada cop més subordinada a les decisions de les grans empreses agroindustrials; la importància de l’activitat agrària, relegada a un paper cada vegada més marginal; la diversitat productiva, a causa de la pèrdua d’espècies i varietats agràries; l’agreujament de equilibri ecològic, amenaçat per pràctiques difícilment sostenibles; i la pròpia conservació del caràcter agrari dels espais rurals.

La societat catalana no ha estat prou justa amb el món rural. Fa sols una generació que s’utilitzava el mot pagès amb connotacions pejoratives, com a sinònim de rústec i d’ignorant. Segurament aquesta superioritat aparent amagava un complex sobre els propis orígens i expressava l’orgull de sentir-se part de la societat urbana, però és prou il·lustrativa d’uns valors afortunadament en declivi. Per la seva banda, els governs no han tingut el món rural entre les prioritats de la seva agenda política, fet que ha generat un sentiment de marginació i de greuge, reflex d’una situació de crisi estructural i precarietat. Les dades posen en evidència l’escassa rellevància del sector agrària en l’economia del país: l’any 2015 la població activa agrària a Catalunya era d’un 1,6%, front a un 4% d’Espanya o el 5% de la Unió Europea. I, el mateix any, el valor afegit brut (VAB) de l’agricultura representa el 0,9% del total del VAB català, front al 4,7% de la construcció, el 19,6% de la indústria i el 74,8% dels serveis. D’aquestes xifres se’n podria col·legir que l’activitat agrària està condemnada a tenir un caràcter residual, però la realitat no és -i no ha de ser- aquesta.

IMG_5224

El camp català

A mode de conclusió

Les terres de conreu ocupen un 26,3% del sòl de Catalunya i els boscos i comunitats forestals n’ocupen un 60%, gran part del territori presenta una fesomia rural. En la seva diversitat de geometries –conformada per l’alternança de formes de relleu, conreus, boscos, nuclis urbans i vies de comunicació- el mosaic agroforestal és el tret més rellevant del nostre paisatge. Un paisatges en mutació i sotmès a impactes importants, però persistent i amb una gran resiliència. El treball pagès, que ha afaiçonat els paisatges durant segles, pot contribuir de forma decisiva a l’equilibri territorial i a la sostenibilitat ambiental. Tanmateix, això no serà possible sense que el conjunt de la societat valori justament la contribució de la pagesia a la gestió del territori essencial en aspectes com la producció d’aliments, la custòdia i protecció dels ecosistemes i la biodiversitat.

Les diferències entre els modes de vida urbà i rural han anat perdent rellevància a mesura que ha millorat els serveis bàsics (sanitaris, educatius, transport…), que ho han fet les condicions de treball i que els transports han facilitat la mobilitat. Així mateix, les tecnologies de la informació desdibuixen les diferències entre els dos àmbits i faciliten la circulació de les idees i la permeabilitat dels valors socials. El plantejament de la dicotomia urbà-rural resulta obsoleta i poc operativa a molts efectes, però passar per alt l’existència de trets específics d’un i altre àmbit seria una manca de rigor que impediria apreciar els valors de la ruralitat que cal no només mantenir sinó que és necessari potenciar.

El sistema tècnico-científic de producció agrària ha portat progrés al camp, certament, però també ha generat impactes greus en el medi, que sovint es menystenen: contaminació del sòl i de les aigües superficials i freàtiques, erosió i la pèrdua de sòls (produïdes pels moviments de terres i per la degradació de les infraestructures de retenció i de desguàs), pèrdua de varietats agràries i l’empobriment dels sistemes ecològics i de la biodiversitat. El teixit social també ha sofert efectes negatius: reducció del nombre de pagesos, caiguda de la xifra d’explotacions agràries (en particular de les familiars), envelliment de la població, establiment de preus baixos dels productes en origen, cicles de disminució de la renda agrària, etc.

Es planteja, doncs, la conveniència de repensar les pautes vinculades al model productivista hegemònic i la necessitat d’avançar cap a un model agrari sostenible. I, de com s’escometi aquest repte, en depenen aspectes essencials pel futur del país i per la qualitat de vida de la població. El camp no es pot concebre com un recurs inexhaurible, ni en clau negativa o residual -com allò que no és ciutat- sinó en positiu, com una part constitutiva d’un sistema territorial amb valors insubstituïbles. Cal que funció productiva agrària coexisteixi amb altres funcions (mediambientals, socials i territorials) i cal aprofundir en la diversificació de les activitats econòmiques, mitjançant el suport a les iniciatives que potenciïn els valors del territori. Acabarem aquest escrit amb alguns interrogants al respecte:

  • les polítiques agràries i de desenvolupament rural formen part del projecte global de país?
  • existeix un marc legislatiu territorial i sectorial eficient per aturar la pèrdua de les terres productives o evitar el seu acaparament ?
  • és compatible la preeminència de la ramaderia intensiva[v] amb la conservació dels ecosistemes, la lluita contra el canvi climàtic i la nova ètica envers els animals?
  • són coherents els circuïts de comercialització interna i externa dels productes agraris amb els principis de la sobirania alimentària?[vi]
  • disposa el món rural d’instruments de suport a les iniciatives de desenvolupament local innovadores?
  • està disposada la societat a reconèixer i internalitzar els serveis de la pagesia en la gestió del territori?

__________________________________________________

[i] En aquest escrit adoptem el concepte de ruralitat entès com  una realitat diversa i dinàmica, formada per elements físics econòmics i socials i caracteritzada per la presència dels camps de conreu i per les activitats agràries, tal com es defineix a  ALDOMÀ, Ignasi (2009) ; Atles de la nova ruralitat, Lleida, Fundació Món Rural. 

[ii] NEL.LO, Oriol (2012); Ordenar el territorio. La experiencia de Barcelona y Catalunya, Valencia,  Tirant Humanidades,

[iii] L’esclat de l’anomenada bombolla immobiliària ha estat un dels fets més dramàtics de la crisi al nostre país, però l’economia especulativa al voltant de la terra i de l’habitatge té un caràcter estructural i una continuïtat des de Franquisme fins a l’actualitat.

[iv] ALDOMÀ, Ignasi (2015); Atles de la nova ruralitat, Lleida, Fundació Món Rural

[v] El censos ramaders comptabilitzaven, a l’any 2016,  un total 7.616.975 caps de bestiar porcí,  entre porcs d’engreix i truges reproductores. Per si sola  la xifra d’aquest subsector posa de manifest la magnitud mediambiental de la ramaderia intensiva.

[vi] La sobirania alimentària, promou el dret dels pobles a aliments nutritius i culturalment adequats, accessibles, i produïts de forma sostenible, així com el dret a decidir sobre el seu sistema alimentari i productiu.

___________________________

Totes les fotografies estan fetes per Carme Farré Arana.

Sobre l'autor

Jaume Busquets

Jaume Busquets

Llicenciat en Geografia per la Universitat de Barcelona (1979), Màster en Geografia Humana per la Universitat Autònoma de Barcelona (1986) i Màster en Arquitectura del Paisatge per la Universitat Politècnica de Catalunya (1997). Des de l’any 1988 és professor del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 2004-2012 ha estat Subdirector general de Paisatge i acció territorial a la Generalitat de Catalunya i, entre els anys 2013-2017, president de de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya (DCGC). És autor de diversos publicacions i treballs en els àmbits educatiu, el paisatge i el patrimoni.