El plor de la vinya

¿Per què s’escriu un llibre determinat?

pres_ermita
Jordi Llavina
Escrit per

Raons del meu poema titulat Ermita

Sospito que això deu passar a qualsevol escriptor, a qualsevol poeta: hi ha llibres que sorgeixen d’una determinada conjuntura i llibres que neixen d’una necessitat profunda. Que siguin d’una mena o de l’altra és cosa que no influeix en el resultat final: un llibre pot ser bo —o, al contrari, pot ser un nyap— independentment de l’impuls que ha dut a crear-lo. Per exemple, la història de la literatura universal és plena d’obres mestres que van ser fruit d’un encàrrec, no pas de cap necessitat intrínseca de l’autor. I viceversa, hi ha moltes obres d’aquelles en què el creador ha posat obstinadament la banya durant anys i panys que no acaben de ser reeixides (o que, fins i tot, a vegades, són un solemne patafi).

ermitAcabo de publicar un llibre, Ermita (editorial Meteora), que, en realitat, és un poema llarg, de 1.401 versos octosíl·labs. Em ve de gust explicar què m’ha dut a escriure aquesta narració en vers, perquè —dec ser un il·lús!— penso que potser podria interessar a algú que es proposi de compondre un text de característiques similars. El poema descriu la pujada fins a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp (s’inscriu, doncs, en la tradició de l’escriptura itinerant, la que realitza una passejada real i al·legòrica a la vegada, i que té com a figura central el wanderer romàntic). Aquesta és una obra nascuda stricto sensu de la necessitat. Però també és una obra que podria no haver escrit mai. Voldria referir-me, en aquest article, a la meva vinculació amb el Camp, en concret amb la comarca del Baix Camp. I encara m’agradaria dir-hi alguna cosa sobre el temps, i la manera com el temps influeix en la nostra consideració de l’espai. I sobre la llengua materna, esclar, que és la mateixa que la paterna, però amb un accent diferent.

La meva mare és de la Selva del Camp, i jo, igual que els meus dos germans, hi he passat moltes hores de la meva vida. La Selva, per a nosaltres —que vivíem a l’extrem nord del Penedès, a Gelida—, era el lloc de les arrels maternes, on acudíem, puntualment, cada estiu (com a mínim quinze dies a l’agost), cada Nadal (la segona part de Nadal: essent petits, hi vivíem anualment els nervis i l’alegria de los Reixos) i cada Setmana Santa (ma germana Margarida, de nena —jo, no—, algun any havia format part de les acolorides processons: amb els armats, en primer terme, les vestes i les caputxes, tot seguit, i els diversos passos processionals). Els estius se’ns hi feien més aviat pesats, perquè tant la Margarida com jo —el meu germà petit va néixer deu anys més tard que un servidor— no hi havíem fet mai gaires amics. Ha calgut que passessin molts anys perquè m’adonés que una part essencial de mi està pastada amb aquella terra, empeltada del tarannà i del deix d’aquella gent, admirada d’aquells cels ventejats. I suposo que és per això que he escrit un poema com Ermita. Per deixar-ne constància escrita (i fins i tot, de tant en tant, rimada).

ermita sant pereLa de Sant Pere del Puig no és l’ermita més famosa de la Selva, ni la que té més anomenada. La principal del terme és la de Paret Delgada, consagrada a santa Maria, molt més coneguda. Això sí que és una senyora ermita (i una ermita molt senyora, val a dir-ho): generosa d’espai, majestuosa en la intenció… S’hi ha casat mitja Selva i, en temps de foscúria (ara, en certa manera, també ho és), s’hi celebraven aplecs d’encesa i memorable reivindicació nacional. Al meu avi Josep i al meu oncle Josep Maria es deu la pintura del teginat, una feina verament artística. En alguna celebració familiar, hi he tocat les campanes i tot. Però Paret Delgada és a la terra baixa, anant cap al poble de Vilallonga, en la inevitable ruta de la civilització; Sant Pere, en canvi, està enclavada a la muntanya, molt a prop del Puig d’en Cama, que és el punt més alt de la contrada. Resulta, doncs, un lloc molt més feréstec i solitari; un indret, per fortuna, no gaire concorregut pels cotxes. Des d’aquí dalt, hom pot albirar molt bé tot el Camp. Ens hi sentim l’ànim enlairat, com si diguéssim. La serralada de la Mussara, per una banda, amb unes vistes bellíssimes; el mar, allà baix, per l’altra. Aquí sota, Almoster. Reus, una mica més enllà. I Tarragona, encara una mica més avall, més a prop de l’aigua mediterrània, per si calgués fugir, mar enllà, malgrat les seves profundes arrels de pedra mil·lenària…

Fa uns quaranta anys, el meu oncle, el pintor Murgadas, va bastir en aquesta muntanya un mas. Un mas que és un magnífic exemple del seu bon gust per les pedres antigues i per la construcció tradicional. Per a la meva família, dir Sant Pere sempre ha estat dir el mas del tiet, més que no pas pensar en cap ermita. L’ermita, però, hi era, esclar: a un quart d’hora a peu, si fa no fa, del mas familiar. I aquesta ermita era, fa dècades, una cosa més aviat ruïnosa. Alguna vegada, essent jo un brivall, havia pensat que un cop de vent podia engegar-la a dida. Eren uns altres temps. Els veïns no hi devien fer cap, o no tant com ara. Fa uns quants anys una colla de gent del poble, en admirable comitiva, va implicar-se en la restauració de l’ermita. I actualment és tal com es veu en la fotografia. Una autèntica joia encimbellada, i punt de trobada de la bona gent selvatana!

ermita2La fotografia que il·lustra la coberta del llibre, me la va passar el Quim Guítert, i mostra una ermita de Sant Pere notòriament diferent de la que podem admirar avui dia. És una foto, no pas una pintura, bé que hi ha alguna cosa —potser deguda a la precarietat de la càmera amb què es va fer— que sembla que ens la vulgui fer passar per un dibuix. Crec que no hauria pogut trobar una il·lustració millor per encapçalar la meva obra. Un cop el lector hagi culminat —tot passejant-hi, com el protagonista del poema— els 1.401 versos que componen Ermita (versos que, de vegades, són graons, i de vegades terreny més pla; costeruts, a voltes; zigzaguejants, també, altres camins), llavors es trobarà un quadern amb les delicades fotografies de l’artista Josep Massana, que em va acompanyar un dia de l’agost passat a la Selva per fer la seva feina. M’agrada molt la manera que té de mirar el món aquest escultor vocacional, que se serveix de l’art de la fotografia per reduir el misteri i la bellesa de tot el que ens envolta (reduir, sí: la poesia és sempre reducció de la matèria informe del món a un marc significatiu). I, tot seguit, el llegidor encara trobarà un epíleg magnífic de Mònica Miró Vinaixa, que aprofundeix el cor mateix del poema.

Ermita consisteix en una pujada fins a la llum, per dir-ho amb mots una mica pomposos. Jo veig el poema com una mena de rèplica més esperançada a Vetlla, un meu poema anterior. Hi ha tothora present el símbol de l’ermita real: però a mesura que el poema es desplega, va construint, esclar, una ermita metafòrica. Això sí, el símbol literari i l’edificació real tenen en comú una idea poderosa: no sempre les coses van a pitjor. L’ermita de Sant Pere, després de molts anys d’incúria, avui fa molt de goig. Aquesta és la lliçó que voldria que s’extragués dels meus versos: que no necessàriament les coses han d’enlletgir-se, a pesar del costum i de la tendència general, orgànica, de la vida.

Hi ha, per tant, un paisatge perfectament real. El llegidor petjarà una terra coneguda, que espero que els meus versos facin sempre reconeixedora. Les basses del pla, les atzavares i les figueres de moro penjades, els avellaners tan característics del Baix Camp, la pols blanca del camí i la llicorella negra que empedra tants marges de la pujada fins a l’ermita. Però això és literatura, que vol dir que és la manera que tenim de mentir els escriptors (o de mig mentir, vaja) per tal d’expressar una veritat més fonda o més rodona: en un passatge del poema, hi apareix una olivera molt antiga, vella d’uns quants segles. No és l’únic arbre, per descomptat, que creix en el llibre: també hi ha garrofers, i alzines. I hi ha aquells cinc o sis xiprers que fan guàrdia davant l’humil temple de la muntanya. I els pins, també, que projecten la seva ombra, menys abrinada que la dels xiprers, damunt l’esplanada de davant l’ermita i la calç blanquíssima de la façana.

Però sí que és el més destacat, perquè allà, per dins la soca balmada de l’oliver en qüestió, hi queda expressada una experiència infantil (que és la que rubrica aquesta tirada de versos que cito tot seguit): “Quan arribàvem en aquest / recolze del camí, ja vèiem, / encara lluny, els greus xiprers, / i reposàvem una estona / estintolant-nos en la soca / de l’arbre vell, i amb una mà / encarcarada de paüra / buscàvem dins la panxa buida / de l’olivera, fins a perdre’n / la visió, i llavors el tacte / se’ns feia un ull sensible a aquell / misteri franc de la natura: / escorça eixuta, escorça morta / del tronc mig escorxat… i, tan- / mateix, hi havia fulles dalt, / ornant d’un verd polsós les branques. / Fèiem anar la mà per dins: / mai no hi vam viure la sorpresa / de tocar el cuiro d’una bossa / prenyada de monedes d’or, / lligada amb un cordó vermell; / i, per fortuna, mai tampoc / no va passar que, a les palpentes, / s’esfereís la mà amb la ingrata / certesa d’haver descobert / una despulla d’animal / —carn morta, ossos i pell de gat / o de guineu—, que, ben mirat, / era el que de debò cercàvem / amb el rampell del nen que tempta / el gaudi estrany de tenir por”.

Doncs bé, resulta que aquesta olivera no es troba pas en el camí de Sant Pere del Puig, sinó en un de molt allunyat d’aquí. Un camí, però, que també serpeja d’una manera fonda en el mapa geogràfic i moral de la meva existència: el que mena a la Font Freda, a Gelida, el meu poble natal. L’olivera que dic és ben al començament d’aquest camí, com si es tractés d’un guàrdia que pogués afranquir o barrar el pas al caminant. ¿Per què vaig desterrar-la del seu hàbitat natural, i antiquíssim, i la vaig plantar en un de nou, a noranta quilòmetres de distància i a més altura per sobre del nivell del mar? Doncs per la senzilla raó que aquest llibre es va anar omplint, a mesura que l’escrivia, de moltes coses valuoses de la meva vida. I jo, sense ser cap especialista en ciències naturals, al llarg dels meus quasi cinquanta anys m’he sentit sempre molt acompanyat per uns quants arbres. Aquest oliver, per descomptat, n’és un de molt rellevant. Hi havia de ser per força.

Sovint poden semblar coses petites. No ho negaré pas: “Proposa un viure més senzill, / el meu poema”. De vegades, però, les nimietats (un tros de llicorella que fa de pitjapapers, els problemes de goteres que vaig tenir en un pis al centre de Vilafranca, la perdiu que de sobte alça el vol quan passes per allà a la vora, l’actual pràctica gregària dels tatuatges…) conviuen amb consideracions diguem-ne més altes: el sentit que té conrear la memòria, la meva relació diacrònica (i conflictiva) amb Crist, la realitat de la mort o la vinculació personal, entranyable, amb el país (començant, esclar, pel país petit). De tot això tracta aquest llibre, que és, encara, un homenatge diàfan al poble de la Selva del Camp, al seu paisatge, a la seva gent, a la seva manera d’enraonar. Ara, a punt de culminar mig segle de vida, hi trobo el refugi que no m’era tan grat quan tenia vint anys. Com ja he escrit més amunt, les coses evolucionen, i de vegades ho fan per millorar. Jo devia tenir ganes de fer les paus amb el meu altre poble, i per això em va sortir d’escriure Ermita, que no sé si és el meu millor llibre, però sí el més necessari (tenint en compte, però, que també podria no haver-lo escrit: tota obra de creació resulta, al capdavall, més o menys atzarosa). I és que, al final, “jo sempre he escrit per curar el tall / que ens fa saber que no som res”.

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"