Línies turístiques Turisme

Posa-me’n del bo!

foto_gesti_cigrons
Josep Gesti
Escrit per

Comparteixo aquí un dubte que fa temps que em burxa (i que no sé respondre ben bé), en relació a algunes estratègies de promoció de la qualitat, particularment en el cas dels productes agroalimentaris locals.

Vagi per davant que la qualitat dels productes em sembla un factor clau per la seva competitivitat i que cal fomentar-la. Però el que no és tant clar és que totes les polítiques de promoció o de distinció de la qualitat obtinguin els mateixos resultats, o contribueixin per igual a millorar els productes, les empreses o els territoris on es produeixen.

Els darrers anys, per exemple, han anat guanyant terreny les distincions que reconeixen els millors productes d’una determinada tipologia (vi, formatge, oli, pa, fruita, carn…) en el marc de denominacions, segells, premis, marques, etc. No teniu la sensació que algunes d’aquestes iniciatives són molt encertades mentre que d’altres grinyolen una mica i produeixen resultats més aviat magres?

Se’ls suma una certa confusió originada per l’escampall incessant de nova terminologia dedicada a adjectivar els productes. Així, s’han incorporat al llenguatge del sector un núvol d’atributs -de vegades insuficientment definits i ràpidament caducs- al voltant del concepte polièdric de la qualitat: s’hi mesclen paràmetres relacionats amb l’origen i els mètodes productius (producte del territori X, producte local, ecològic, tradicional, de km0, slowfood, socialment responsable…) i elements de valoració de les seves propietats (producte de qualitat, excel·lent, premium, top, estrella, unique, selecte…).

Però tornant a la qüestió principal: aquestes distincions són útils per estimular la qualitat dels productes i per millorar-ne la comercialització? Tenen la funció de dinamització del sector i del territori (que se’ls pressuposa quan són polítiques públiques)?

Ja he avisat de bon principi que no en tinc la resposta! Però podríem mirar de posar-hi alguns arguments:

SÍ, són útils…

Quan les regles del joc són conegudes de bon principi i són accessibles a tots, de manera que qualsevol pot imaginar un full de ruta que el porti a assolir una millora i que aquesta pugui ser reconeguda.

Quan el guany individual contribueix a prestigiar el conjunt dels productes, del sector o del territori.

Quan s’acompanya d’eines de suport o de col·laboració empresarial, especialment en el cas de les petites i microempreses on, d’altra manera, és difícil generar espais per a la innovació i la millora.

Quan són tractores, és a dir, quan són capaces de provocar canvis que no es donarien d’altra manera, dins del propi sector i també en tot el teixit que l’envolta (agricultura, comerç, restauració, turisme, etc.).

Quan són constants en el temps i són capaces de generar un efecte de confiança entre els productors que s’hi acullen i entre els consumidors que les donen per vàlides.

 

NO són útils…

Quan els escollits devaluen els descartats. Si un producte és distingit d’entre els seus homòlegs com «de qualitat», vol dir que tots els altres no tenen qualitat? La distinció, tal com el seu nom indica, hauria d’ajudar a segmentar, i no pas a excloure.

Quan l’entrada d’un suposa la sortida d’un altre: si el nombre de places és limitat, la permanència no depèn d’un mateix sinó de la posició relativa respecte dels competidors (per més que el producte preservi o millori el nivell de qualitat que li havia fet merèixer aquella distinció)

Quan la distinció retroalimenta uns pocs productes que entren en una roda perpètua de reconeixement > millora del posicionament > èxit de mercat > majors recursos d’innovació i màrqueting > reconeixement > …

Quan la qualitat és vincula només a l’exclusivitat, l’elit o el luxe i es deixen de banda els productes de consum més quotidià, més habituals o fins i tot més propis del territori.

Quan són un final de trajecte. Si el reconeixement es presenta com la «màxima» distinció possible, s’està posant un fre a la millora del productes.

Afegiu-hi vosaltres els arguments que cregueu més adients i seguim!

Sobre l'autor

Josep Gesti

Josep Gesti

Després d'una etapa com a investigador i docent universitari, des de l'any 2004 treballo apassionadament en el desenvolupament local de la comarca de la Selva. Actualment sóc responsable tècnic de programes al Departament de Promoció del Territori del Consell Comarcal de la Selva, i treballo al voltant de la valorització dels recursos endògens del territori com a estratègia de desenvolupament local.