Àgora 5.1 Territori

Patrimoni cultural, paisatge natural i ciutadania: el territori (I)

Oliveres en el cam+¡ a l'ermita de Sant Josep Montblanc
Eulàlia Porta
Escrit per

UNA INTRODUCCIÓ A LA (PROBLE)TEMÀTICA

Ens inquieta com l’urbanisme evoluciona en acord o en desacord amb la nostra vida: la real, la quotidiana.

Planificació urbanística i qualitat de vida

Hi ha una  inquietud que d’uns anys cap aquí ha anat prenent visibilitat en àmplies capes de la nostra societat. És la inquietud generada per l’evolució de l’urbanisme al nostre voltant. No ens intranquil·litza únicament com són d’estretes les voreres en el nostre carrer, si tenim o no places en el barri, l’alçada dels edificis a la nostra vila o que els afores de la nostra ciutat estiguin envoltats de polígons industrials i comercials que enlletgeixen l’entrada i la sortida del lloc on habitem o treballem. Ens neguiteja també el que veiem, respirem i sentim quan transitem per altres zones amb objectius diversos i, fins i tot, l’estat en el qual es troben altres ciutats o paratges que coneixem i ens cauen lluny, i ni trepitgem.

Ens preocupa com l’urbanisme evoluciona en acord o en desacord amb la nostra vida: la real, la quotidiana. Ens capfica si aquesta evolució és respectuosa amb la natura, té cura de l’aire, de l’aigua, etc. Avaluem, i critiquem o lloem en conseqüència, com evoluciona l’urbanisme en relació amb l’entorn social i amb el patrimoni cultural que hem heretat i que anem creant. Ens importa, en definitiva, com l’evolució de l’urbanisme en el nostre entorn crea felicitat i infelicitat.

Partim del fet que absolutament la totalitat del nostre territori està urbanitzat. Tot ha estat tocat per nosaltres, directament o indirecta. El paisatge, que és la conformació integral del nostre territori, allò que tenim ara mateix configurat com a tal, no ha estat sempre igual. En els darrers decennis ha sofert variacions que no s’havien donat abans en milers d’anys. Els canvis en el paisatge no són banals ni trivials, i han tingut i tenen unes conseqüències tan immenses, com escassament avaluades.

S’han exigit i publicat, aquí i allà, ingents estudis que investiguen quines són les repercussions -visibles i no visibles- de l’acció antròpica en el territori: des d’estudis que analitzen les conseqüències de la mobilitat humana en el medi ambient i en la pròpia salut; passant per estudis que avaluen la qualitat de l’aire i de l’aigua afectats per l’activitat industrial; estudis que examinen la transformació de l’aspecte físic i de les qualitats del paisatge per la proliferació de l’arquitectura difusa; fins a investigacions sobre els efectes de la contaminació lumínica i sonora, i d’altres. Quan aquestes anàlisis són crítiques, conclouen que aquests canvis no resulten beneficiosos per a la qualitat de vida i per al benestar de totes les espècies que habitem i compartim el nostre territori. L’evidència científica i l’opinió popular general són unànimes: ens l’estem carregant. Res de nou.

Per fer front a tota aquesta llarga història de despropòsits de l’acció humana vers l’entorn, tenim eines com l’urbanisme i la planificació territorial. Aquests instruments, ben gestionats, des de l’expertesa pluridisciplinària i la participació ciutadana, i amb elements clau de rerefons obligat com la sostenibilitat, l’equitat i l’equilibri en el territori, poden ajudar-nos a esmenar les errades ja executades i a planificar l’urbanisme i l’ordenació territorial per a un futur millor. Això tampoc és nou, però des de la ciutadania n’hauríem de prendre més consciència i reclamar la nostra presència per poder accedir i participar en aquests estudis. Hauríem de vetllar per conèixer les dades que se n’extreuen, fer sentir la nostra veu en el moment del disseny d’aquestes planificacions, adquirir responsabilitats i participar en la presa de decisions, no únicament a posteriori, quan ja estan executades.

IMG_7175

Urbanisme, planificació territorial i participació ciutadana

La ciutadania, ara per ara, comença a ser sentida; però encara no és escoltada.

Una altra qüestió que sorgeix quan plantegem que a través de la planificació urbanística i territorial podem gestionar amb responsabilitat el nostre territori, és la manca de confiança de la població envers els mecanismes que articulen, dissenyen i executen aquestes planificacions. A quins interessos responen? Quines en són les prioritats? Quines són les estratègies finals? Sovint molts de nosaltres hem patit una mala planificació, o la seva absència, en activitats diàries que ens han afectat en major o menor mesura. Els qui hem viscut en ciutats i viles diferents, en entorns diferents (rurals, urbans, platja, muntanya, etc.) hem conegut com el perjudici per una mala gestió del creixement o del desplegament urbanístic no és específic d’uns entorn i context concrets. Hem patit com la planificació i execució urbanístiques ignoren, arreu, molts aspectes que nosaltres, com a ciutadans, considerem importants. No només factors que afecten la natura, o la nostra salut, també s’obvien  factors culturals i emocionals.

El paisatge que es dibuixa en el plànol on es traça una nova urbanització, un polígon industrial o una via ràpida, amb la multiplicitat d’aspectes que el conformen, ha resultat pràcticament ignorat en profit d’altres interessos que, a més, potser no tenien absolutament res a veure amb el territori pròpiament. Al llarg dels anys hem anat veient com s’havien anat posant de relleu el malestar i les queixes pels perjudicis que ha anat provocant aquest tipus de planificació. Així mateix, hem vist com, en el millor dels casos, s’han manifestat i presentat recursos en contra parts o la totalitat d’alguns projectes. Però, malauradament, els conflictes territorials que s’han generat rarament han aconseguit aturar o modificar res. La ciutadania, ara per ara, no és encara un actor amb poder de decisió directa en aquests temes. Comença a ser sentida, com una remor que s’intenta ignorar i no s’aconsegueix fer callar. Però encara no és escoltada.

foto C14

 

Planificació territorial i urbanisme versus protecció del patrimoni natural i cultural

Tenim molts exemples i no poques evidències que les polítiques de protecció del patrimoni natural i cultural són constantment ignorades en la planificació urbanística i l’ordenació territorial. Cal dir, també, que en alguns casos s’han dut a terme bones pràctiques, especialment en les que han estat fruit de la coordinació entre la participació de professionals experts en els diferents àmbits implicats i la ciutadania. Però, en la majoria dels casos, difícilment gira entorn de les necessitats dels habitants del territori i de les persones usuàries d’aquell paisatge, sinó que até a interessos que poc hi tenen a veure.  Amb prou feines trobem en algunes memòries prèvies de les execucions urbanístiques o de vies de comunicació, estudis multidisciplinaris sobre l’aire, l’aigua, la flora i la fauna de l’entorn que s’afectarà. No hi són presents elements tals com anàlisis crítiques de les actuacions dutes a terme abans de les actuacions o previsió de les conseqüències de les futures, estudis sobre els vincles identitaris dels habitants respecte algun element que es vol tocar o eliminar, i respecte de les emocions existents i les emocions que generarà. I ,encara menys, hi esperem trobar les valoracions de la ciutadania i dels experts del territori en els diferents factors que el conformen sobre el passat, el present i el futur de la nova planificació, o de la seva modificació. Hi manquen tantes altres informacions que permetrien obtenir un estat real de la situació actual del territori, de les dinàmiques que hi interactuen i les necessitats i conflictes que, de ben segur, es crearan, que esdevé pràcticament impossible que qualsevol planificació pugui resultar respectuosa amb el paisatge i els seus habitants.

Considerem que actualment l’ordenació del territori amplifica els efectes de les grans urbs i escampa per la resta del territori les seves necessitats, problemàtiques i conflictes: les afectacions de les urbs arriben cada cop més lluny.

Si preguntéssim, una per una, a les persones que habiten el territori afectat per una actuació urbanística que s’hagi dut a terme fa un temps, obtindríem un mapa real de les repercussions en la seva qualitat de vida, de les afectacions en la salut i el benestar, en l’estat anímic, en l’accessibilitat, entre d’altres aspectes. Si ho féssim abans d’acabar de definir o re-definir la planificació, podríem obtenir el mateix mapa respecte de les expectatives dels habitants i altres persones usuàries sobre la seva possible execució. Amb aquests mapes podríem avaluar i valorar els efectes de les actuacions i actuar en conseqüència. Com dèiem, hi ha molts factors que posen en relació el creixement i la planificació territorials amb la qualitat de vida de les persones, de la flora i la fauna del territori, i amb la conservació i el manteniment del patrimoni cultural i natural, que no tenen cabuda en la planificació i l’ordenació territorial, urbana o rural. Gairebé és inexistent, inclús, quan es tracta de paratges protegits naturals o històrics.

Pensem en el concepte d’urbanisme que té en compte el paisatge urbà, periurbà, industrial, rural i les zones de vies de comunicació i que estudia el paisatge natural i l’humà (o antròpic, o cultural). Parlem d’urbanisme en tant que eina de gestió de qualsevol tipus d’entorn, tingui les qualitats i els usos que tingui. Perquè considerem que actualment l’ordenació del territori amplifica els efectes de les grans urbs i escampa per la resta del territori les seves necessitats, problemàtiques i conflictes: les afectacions de les urbs arriben cada cop més lluny.

En el castell de Prenafeta

El concepte de paisatge

Ens resulta útil introduir, ara, el concepte de paisatge, per continuar amb la nostra proposta d’anàlisi crítica de l’estat actual del territori des del punt de vista de la planificació urbanística i territorial i les seves afectacions en el paisatge.

Actualment, el paisatge és entès com un tot integral. L’any 2000 es publicà (i tots els estats europeus el van anar aprovant posteriorment) el Conveni Europeu del Paisatge (Florència, 2000) que en el seu primer article defineix: “Per paisatge s’entendrà qualsevol part del territori tal com el percep la població, el caràcter del qual sigui el resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans” (Consell d’Europa, 2000).

 

 “El paisatge és la fesomia d’un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentiments i les emocions que desperten en el moment de contemplar-los” (OP, 2004)

Aquest fou el primer cop, en l’àmbit legislatiu, en què es concebí el paisatge com la fusió dels conceptes de paisatge cultural i de paisatge natural. Alhora, el paisatge natural és patrimoni natural i el paisatge cultural és patrimoni cultural, ja que pertanyen al comú de la humanitat (UNESCO, 1972). A aquest paisatge natural i  cultural el Conveni Europeu del Paisatge hi afegia en la seva definició un aspecte nou: la dimensió social del paisatge. És a dir, la relació de les persones amb el medi que habitem o del qual som usuàries

El concepte de paisatge integral fou près com a referent per l’entitat creada el 2004 per gestionar el territori català des del punt de vista del paisatge: l’Observatori del Paisatge de Catalunya (OP). L’OP entén el paisatge com un tot, “prenent els seus components naturals i culturals conjuntament, mai per separat, com una àrea, tal com és percebuda per la població, el caràcter de la qual és el resultat de la interacció dinàmica de factors naturals (com el relleu, la hidrologia, la flora o la fauna) i humans (com les activitats econòmiques o el patrimoni històric) […] com una realitat física i la representació que ens en fem. És la fesomia d’un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentiments i les emocions que desperten en el moment de contemplar-los” (OP, 2004). L’OP no exclou cap part del territori, analitzant de la mateixa manera els espais marginals i degradats que els espais singulars o excepcionals  (Saladié, 2010)

 

Aquesta visió integral del paisatge pretén ubicar, estudiar i interrelacionar tots els factors -tant naturals com antròpics- en l’estudi del paisatge, fent-ne una anàlisi crítica i establint-ne un diagnòstic, a fi de proposar accions. Tot plegat, en el marc de la sostenibilitat i el respecte per la natura, per la qualitat de vida de totes les formes de vida i per la cultura.

L’estudi del paisatge s’ha de desenvolupar conjuntament amb l’estudi  dels elements i factors que el conformen. Amb la difusió d’aquesta recerca complexa i completa que volem anar  fent, creiem que podem propiciar una ampliació del seu coneixement, estima i protecció, de manera harmònica amb i des del territori.

___________________________________________

Referències bibliogràfiques:

Consell d’Europa. (2000). Conveni Europeu del Paisatge. Florència: CEE.

(2004). Activitat de l’Observatori. Catàlegs del Paisatge. (J. Nogué, & P. Sala, Ed.) Recollit de Observatori del Paisatge de Catalunya: http://www.catpaisatge.net/cat/catalegs_presentats_T.php

Saladié, S. (2010). El Catálogo del Paisaje del Camp de Tarragona como instrumento para la ordenación y gestión del paisaje periurbano de Reus-Tarragona. A C. Cornejo Nieto, J. Morán Sáez, & J. Prada, Ciudad, territorio y paisaje: Reflexiones para un debate multidisciplinar (p. 421-436). CSIC.

UNESCO. (16 / Novembre / 1972). Convención sobre la protección del patrimonio mundial, cultural y natural. Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura: http://whc.unesco.org/archive/convention-es.pdf

Sobre l'autor

Eulàlia Porta

Eulàlia Porta

Estudia el patrimoni cultural des d'una visió integral del territori, a fi de promoure'n la seva protecció des de la coherència i l'harmonia amb la resta d'elements del paisatge. Màster en Patrimoni Artístic i Cooperació Cultural (URV), Llicenciada en Història de l'Art, Diplomada en Arts i Oficis en l'especialitat de Pintura a l'Escola Massana i amb estudis de Fotografia a l'Institut d'estudis fotogràfics de Catalunya. Viu a Montblanc des del 1998.