Àgora 5.1 Territori

Patrimoni cultural, paisatge natural i ciutadania: El territori (II). Alguns referents teòrics

dalt de sant joan
Eulàlia Porta
Escrit per

El marc teòric que pot servir-nos de fons, fonament i de fil conductor en l’estudi del territori que duem a terme i que li dona l’impuls necessari dins del corpus ideològic i acadèmic és múltiple i variat. Ho és quant a origen disciplinari i objectiu de la seva recerca però, reuneix en aquesta varietat un fons comú, inequívoc i profundament revolucionari, datat entre els darrers decennis del s. XX i els pocs anys esdevinguts del s. XXI.

Filosofia i pensament sobre les configuracions urbanes

En la reflexió sobre l’ordenació territorial dins de les urbs, és a dir, en l’urbanisme, trobem, per exemple, el pensament marxista sobre l’espai humà del filòsof, sociòleg i geògraf Henri Lefebvre[1]. El 1974 Lafebvre escrigué que les “arquitextures” han de ser preses, enteses i estudiades juntament amb el seu entorn “en el seu context, amb l’espai poblat i les seves xarxes, com a producte d’aquest espai” (Lefebvre, 2013, p. 172). Aquest filòsof pensava la realitat social com un espai produït per l’home, on tot hi té importància com a conformador d’un entorn (social) i creador d’una morfologia (natural, física i antròpica). Lefebvre afirmava que tot espai físic habitat per l’home és, alhora, un espai social i mental (Lefebvre, 2013, p. 75). Aquesta idea és fonamental quan es volen estudiar els elements arquitectònics. D’aquesta manera, forcem la comprensió d’aquests elements com a part indestriable d’uns entorns físic, social i natural concrets. Entre d’altres filòsofs i historiadors, Lefebvre pot ser la base per estudiar la realitat social en la que s’insereixen els elements arquitectònics, els assentaments humans, els conjunts històrics, els jaciments arqueològics i altres tipus de configuracions espacials humanes. La seva és una aportació crítica al capitalisme creador, des dels inicis de l’edat moderna, de la societat occidental actual. Hi ha d’altres aportacions en aquest sentit, però de moment aquesta ens pot servir per avançar cap a altres lectures i ampliar el marc teòric en altres àmbits.

vista parcial de Montblanc Baldric

Sociologia i Geografia sobre l’habitar el territori

Un altre àmbit, el de la sociologia, desenvolupa també aquesta recerca sobre el sentir humà des de la perspectiva social del territori. Zygmunt Bauman[2], en l’estudi del comportament humà, tan individual com col·lectiu, considera imprescindible l’anàlisi del “context social, cultural i polític en què es dona un fenomen particular, així com el fenomen mateix” (Baumman, 2005, p. 10). Si entenem que els fets antròpics (seguim aquí amb els elements arquitectònics per situar una tipologia a estudi en el centre) s’esdevenen per raó d’una societat i un territori que els acull, els configura i és, alhora i en una relació de reciprocitat, configurat per ells, entendrem que l’estudi d’aquestes -i qualssevol- manifestacions antròpiques no pot ignorar ni l’estudi del territori, ni un nou aspecte i concepte que ens presenta aquest autor: les emocions (individuals i col·lectives). El concepte d’identitat, llargament estudiat també des del punt de vista filosòfic, polític, antropològic i sociològic, se’ns apareix, doncs, com un altre aspecte que forma part del territori que haurem de tenir en compte i estudiar conjuntament amb la resta d’aspectes i de factors que en formen part.

Les emocions han de ser preses, també, com un nou factor que ajuda a comprendre un territori i els seus components quan ens disposem a dur-ne a terme una anàlisi acurada. En aquest sentit  ens ha obert moltes vies la lectura de Topofilia de Yi-Fu Tuan[3] on, com ell mateix indica, “explora de forma ordenada la percepción y evaluación del entorno por parte de la gente, así como el impacto del entorno en la gente; y no sólo el comportamiento externo como, por ejemplo, la manera de ganarse la vida, sino también el tono emocional y la disposición perceptiva” (Tuan, 2007). Quan estudiem els elements arquitectònics i el territori on s’ubiquen, hem d’estudiar, doncs, les percepcions que en tenen els habitants i els usuaris d’aquells elements i d’aquell territori per entendre, en particular, les dinàmiques que uns i altres pateixen (positives o en forma de conflicte) i poder fer propostes d’actuació per a la preservació dels elements arquitectònics que es considerin culturalment i social rellevants, de manera que les propostes siguin sostenibles i atenguin a les necessitats del territori i dels seus habitants. No ho podem fer ignorant les emocions ni els requeriments dels principals protagonistes, és a dir, els habitants i usuaris del territori. No hauríem de passar per sobre dels vincles, o de la seva manca, que s’han forjat al llarg dels anys els habitants amb aquests elements, donat que formen part de la seva cultura, la seva història i el seu paisatge. Tampoc podem menystenir el fet que aquestes emocions i percepcions, aquests vincles, són un factor tan social i polític com qualsevol altre factor (presència de la indústria i de xarxes de comunicació, entre d’altres). Tornant a Lefebvre ho podem explicar d’una altra manera: “La tríada percibido-concebido-vivido (que en términos espaciales puede expresarse como práctica del espacio –representaciones del espacio- espacios de representación)” (Lefebvre, 2013, p. 99).

Arquitectura i Arqueologia del Paisatge.

Per una banda tenim la idea de la configuració de l’espai com una manifestació político-ideològica, ben estudiada ja des de diverses disciplines, com són la Història i la Història de l’Art,  en els estudis i publicacions sobre l’arquitectura i l’art representatives del poder, dels seus estaments i personatges, en cada moment històric i en totes i cada una de les civilitzacions. D’altra banda, els estudis de l’Arqueologia del Paisatge i la recerca sobre el paisatge històric, porten ja dècades investigant les restes i les pervivències antròpiques humanes en el territori i des del territori.

La recerca en Arqueologia del Paisatge es basa en el fenomen que diferencia la humanitat de la resta de formes de vida, és a dir, la creació del propi espai: “M. Godelin (Lo ideal y lo material, trad. 1989) propuso que el ser humano, a diferencia de otros seres vivos, no sólo se sirve de su entorno sino que crea su propio entorno para vivir (…) construye su propio medio sociocultural. Este principio es útil para fundar un estudio arqueológico del paisaje social” (Criado Boado, 1996). La metodologia proposada per l’Arqueologia del Paisatge ens permet estudiar, tant la civilització i les seves manifestacions en un moment concret, com els canvis i modificacions que es donen en el relleu entre civilitzacions en un mateix territori: “El análisis riguroso de los diferentes dimensiones del espacio social nos permite reconstruir la existencia de unos mismos principios de organización y acceder así al código cultural que subyace a las nuevas formas de construcción del paisaje” (Criado Boado, 1999).

Així mateix, i dins d’aquesta dinàmica d’estudi, hem trobat que l’estudi de les parcel·lacions del territori, urbà i rural -més significativament el rural- ens aporta ingent informació sobre l’organització territorial d’una civilització en concret, així com ens assenyala que aquesta civilització, quan habita diferents territoris, repeteix el seu sistema organitzatiu. Pensem, per exemple, en la centuriació romana, o bé en els establiments dels pobles ibers en petits turons al mig de les planes, que són sistemes d’organització social plasmades en cada territori on aquestes civilitzacions es van ubicar. En aquest mètode d’estudi històric, a través de les restes arqueològiques, fonts bibliogràfiques i cadastres, novament podem recórrer a una lectura de Lefebvre. En el seu estudi sobre el traspàs de rellevància de l’espai humà del món rural al món urbà diu: “el estudio de una aglomeración rural, en cualquier país, descubre equilibrios más útiles de lo que podría esperarse en un principio: proporciones entre la extensión de las tierras de labor, los bosques y pastos, entre los grupos de casas que subsisten de su pedazo de tierra.” (Lefebvre, 1978, p. 19).

pla de santa bàrbara arxiu

Existeixen altres estudis que fan ús de la metodologia de l’arqueologia del paisatge i l’arqueomorfologia per obtenir informació històrica del territori. El paisatge esdevé una font imprescindible d’observació, tan formal com immaterial: “el paisatge és el text en el qual hem de llegir les paraules que hauran de desvetllar-nos, en darrer terme, l’interès «per les relacions existents entre aquest paisatge i la societat. No podem oblidar que la majoria dels canvis esdevinguts en el paisatge són fruit de canvis econòmics, socials, polítics i, fins i tot, religiosos” (Alegre, 2008). Podem considerar, així, el territori gairebé com a sinònim de paisatge, doncs entenem que conforma el territori tot el que hi tenim: el conjunt de factors humans i naturals, físics i geològics, antròpics i geogràfics, amb una delimitació concreta. Dins dels factors humans hi incloem les manifestacions culturals en tot el seu ampli espectre: arquitectura, urbanisme, ordenació del territori, elements mobles, elements immaterials (parla, emocions, identitats, ideologia, religió, tradicions, folklore, danses, …), etc. I el paisatge, al seu torn,  és també tot: el natural i el cultural, el que té la petjada humana i el que no, el que resta rural i el que s’ha transformat en urbà, els intersticis urbans i les zones periurbanes, els polígons industrials, les carreteres i els camins, els litorals, les vies de tren, els cels de cada paisatge i, com dèiem, les emocions i percepcions que genera, la cultura immaterial que la crea, la gaudeix o la pateix, les reaccions humanes i les naturals als canvis i modificacions, etc.

Els estudis sobre el paisatge històric també fan referència a tots aquests aspectes, venen a ser una altra versió de l’Arqueologia del Paisatge. Però, donat que l’Arqueologia sembla limitar el seu àmbit d’actuació a les restes i ruïnes de períodes prehistòrics, proto-històrics, antics i medievals concrets[4], la diferència rau en el fet que el paisatge històric comprèn els rastres en el paisatge de totes les èpoques (siguin restes o es trobin en perfecte estat de conservació) incloent-hi la present. És a dir, fa una anàlisi del paisatge a través d’aquests rastres i el que podem anomenar evidències, si es vol, en tant que es troben ben senceres, útils, actuals, actualitzades o, simplement, ben conservades.

Tanmateix, la sensació quan es llegeix bibliografia sobre el paisatge històric és que s’ocupa únicament dels paisatges que tenen una certa antiguitat: “Los paisajes culturales de interés histórico son importantes evidencias de anteriores condiciones ambientales, a través de los cuales se puede entender las relaciones del hombre con su entorno, además de obtener el conocimiento de la problemática de fondo que condiciona y dirige las acciones de salvaguarda y conservación del medio ambiente, para proyectar como meta el equilibrio ecológico, ambientas y estético de las ciudades existentes. Los paisajes históricos en el mundo están en creciente peligro de desaparición como recursos potenciales que proporcionan a la humanidad la posibilidad de explorar su historia y evolución. El patrimonio paisajístico significa una importante evidencia a través de la cual el hombre puede conjugar armónicamente el pasado con su presente” (Grupo ARQPAIS, 2003).

Pensament sobre Arquitectura

Existeix, també, literatura que analitza l’espai creat artificialment per la humanitat per a la seva residència, gaudi, representació, ús polític, productiu o religiós. És a dir, la creada a través de l’arquitectura. Ens pot resultar molt útil la lectura d’algunes publicacions de Javier Maderuelo[5], tals com La idea del espacio en la arquitectura, on ens introdueix els factors emotiu-existencials en la categorització de l’espai des de les disciplines de l’estètica i de l’art (Maderuelo, 2010, p. 13). Així mateix, creiem que si ens centrem en l’estudi, per exemple, de cada element arquitectònic i en el de les diferents tipologies arquitectòniques, resulta avinent valorar la proposta de Geoffrey H. Baker amb la seva anàlisi de la forma arquitectònica: “la forma arquitectónica es parcialmente fruto de la resolución de un problema particular, pero también de las fuerzas distintivas del contexto donde se encuentran. La relación entre edificios y entorno se establece de la forma más positiva, considerando factores tales como las vistas, trayectoria solar o proximidad de vías de acceso. Los factores de emplazamiento (…) sus fuerzas, un río o una carretera, son aspectos que influyen directa o indirectamente en la forma.” (Baker, 1985).

En el context de l’anàlisi de les tipologies i els elements arquitectònics, se’ns presenta com a recurrent, novament, el fet de com es manifesten (o no) com a espais de poder. En els edificis i el seu disseny interior, així com en l’organització dels conjunts monumentals que preservem i els assentaments de població, hem comprendre com s’han configurat amb l’objectiu de representar l’estructura de poder que els ha regentat. El seu estudi s’haurà de basar en “Descomponer los mecanismos a través de los cuales las tecnologías espaciales y arquitectónicas producen el espacio doméstico reproduciendo el sistema de poder” (Criado Boado, 1999).

IMG_1927

Història i Economia

Altres elements arquitectònics, però, no es configuren com a representacions de poder, sinó com a elements productius, d’ordenació i accés al territori i d’habitatge. Aquestes configuracions s’han d’estudiar des del punt de vista de la història agrària però no com a representacions simbòliques del poder, sinó com a fruit de les lluites contra el poder.

Des de la història econòmica, la lectura de la Història agrària dels Països Catalans (Salrach, 2004) resulta fonamental per conèixer els moviments socials en el món agrari, les seves manifestacions arquitectòniques i constructives, així com el desenvolupament dels assentaments humans en el territori, el seu origen i configuració i els fets que s’hi esdevingueren. La lectura de la història agrària és altament recomanable, per exemple, en l’estudi de l’arquitectura rural en pedra seca en sòl rústic i la dels cellers i cooperatives agrícoles o en la construcció fabril i la seva evolució en un territori determinat.

Tenim sempre present que estem estudiant el territori en tant que és el nostre medi, on habitem les persones amb unes necessitats, unes lluites, unes emocions i unes percepcions. També volem remarcar que el nostre punt de vista és holístic i pretén entendre-ho tot de manera integral, des del convenciment que la fragmentació excessiva del coneixement aboca al fracàs la planificació en tots els factors que conviuen en un mateix territori.

Aquest ha estat només un apunt breu sobre alguns autors. Ens en queden multitud per citar, així com altra bibliografia que estudia el territori des d’altres àmbits disciplinaris com l’Antropologia, la Història de l’Art, l’Ecologia, la Biologia, la Geologia, etc. Pensem que com a introducció a la temàtica aquests són rellevants, i obren portes tant a noves qüestions com a d’altres lectures, però no són excloents. En qualsevol cas, ens han servit per situar-nos en el context acadèmic i mental que buscàvem per iniciar l’estudi del territori.

_____

NOTES:

[1] (1901-1991) Filòsof i sociòleg francès. professor de filosofia. Va formar part de la Resistència francesa contra el nazisme i com a marxista, va rebutjar sense concessions de l’estalinisme, li va valer ser expulsat del PCF el 1958. Va ser professor a la Universitat d’Estrasburg, a la Sorbonna i París X-Nanterre. Influencià directament als estudiants del moviment del Maig del 68. Va acabar la seva carrera a l’Institut d’urbanisme de París. “en la década de 1960 se implicó de cerca con la escuela más joven de arquitectos franceses, y proporcionó un marco teórico a su trabajo (…) la acumulación de estos discursos (…) (urbanisme, espai, política) condujo a su gran obra filosófica, La producción del espacio (1974)” (Lefebvre, La producción del espacio, 2013, p. solapa del llibre).

[2] Zygmunt Bauman (Polònia, 1925- Regne Unit 2017) fou Catedràtic Emèrit de la Universitat de Leeds i un dels més famosos i importants sociòlegs europeus. La seva publicació més rellevant és La modernitat líquida (2000) i també les seves publicacions i reflexions sobre el concepte d’Identitat i de la Post-modernitat.[

[3] Yi-Fu Tuan (Tientsin, China , 1930). Yi-Fu Tuan és un geògraf destacat en l’actualitat. Entre les seves múltiples contribucions al camp de la geografia destaca el concepte de topofília, del seu llibre Topophilia: a study of enviromental perception, attitudes, and values (1974) i que, en les seves pròpies paraules, «pot definir-se vagament com tot el que està relacionat amb les conexions emocionals entre l’entorn físic i els éssers humans». http://www.melusina.com/autor.php?idg=4909

[4] El diccionari de l’Institut d’Estudis catalans defineix l’Arqueologia com: “Ciència que estudia la història de la humanitat a partir de les restes materials que aquesta ens ha deixathttps://dlc.iec.cat/results.asp  En canvi la Real Academia de la Lengua Española la defineix així: “Ciencia que estudia las artes, los monumentos y los objetos de la antigüedad, especialmente a través de sus restos.” http://dle.rae.es/?w=diccionario. Limitant enormement la periodització que abarca l’Arqueologia, que és realment molt més lluny i a prop en el temps que l’època anomenada com Antiguetat.

[5] Catedràtic d’Arquitectura del Paisatge a l’Escuela de Arquitectura y Geodesia de la Universidad de Alcalá

____________

BIBLIOGRAFIA:

Alegre, P. (2008). Ressenya del llibre: BOLÒS, Jordi, Els orígens medievals del paisatge català: L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Doc. Anàl. Geogr. (51), 163-167.

Baker, G. H. (1985). Le Corbusier. Análisis de la forma. Barcelona: Gustavo Gili.

Baumman, Z. (2005). Identitat. Converses amb Benedetto Vecchi. València: Universitat de València. .

Criado Boado, F. (1996). La arqueología del paisaje como programa de gestión integral del patrimonio arqueológico. Patrimonio Histórico- Boletín Arqueológico(14), 15-19.

Criado Boado, F. (1999). En los bordes del paisaje. A G. d. Paisaje, Capa 6. Criterios y convenciones en arqueología del Paisaje. (p. 1). Santiago de Compostela: Universidad de Santiago de Compostela.

Grupo ARQPAIS. (2003). Estudio de paisajes históricos como recursos potenciales para el Equilibrio Ecológico de las ciudades existentes. Programa de cooperación para la formación de especialistas en América Latina. Cuadernos de Investigación Urbanística(37), 81-87.

Lefebvre, H. (1978). De lo rural a lo urbano. Barcelona: Ediciones Península.

Lefebvre, H. (2013). La producción del espacio. Madrid: Capitan Swing.

Maderuelo, J. (2010). La Idea de espacio en la arquitectura y el arte contemporáneos, 1960-1989. Madrid: Akal.

Salrach, J. M. (2004). Història agrària dels Països Catalans (Vol. 2). (E. Giralt i Raventós, Ed.) Barcelona: Fundació Catalana per a la Recerca i VVUU.

Tuan, Y.-F. (2007). Topofilia. Barcelona: Editorial Melusina.

______________

CAPÍTOL 1:

Patrimoni cultural, paisatge natural i ciutadania: el territori (I)

 

Sobre l'autor

Eulàlia Porta

Eulàlia Porta

Estudia el patrimoni cultural des d'una visió integral del territori, a fi de promoure'n la seva protecció des de la coherència i l'harmonia amb la resta d'elements del paisatge. Màster en Patrimoni Artístic i Cooperació Cultural (URV), Llicenciada en Història de l'Art, Diplomada en Arts i Oficis en l'especialitat de Pintura a l'Escola Massana i amb estudis de Fotografia a l'Institut d'estudis fotogràfics de Catalunya. Viu a Montblanc des del 1998.