Brots Territori

Neoidentitats/paleonovetats

falles
Ferran Civit
Escrit per

La cultura, com la biologia, segueix les lleis de l’evolució. No hi ha una foto fixa de la societat ni de les persones que el formen ni de les seves manifestacions culturals. Més aviat és una pel·lícula en constant actualització. Això sí, sense comentaris del director, perquè no hi ha un director. Hi ha milions de directors que alhora són protagonistes dels canvis.

Festes que han esdevingut arquetípiques no tenen un moment 0. Tenen moltíssims moments 0. Per exemple, la Patum de Berga. Encara que tingui un origen medieval en les processons festives de Corpus, ha tingut diferents afegitons al llarg dels segles. I no ha tingut la seva definició més o menys aproximada amb músiques i elements incorporats (inclosa la beguda típica, la barreja) fins a mitjans del XIX i principis del XX.

I això les que han arribat fins als nostres dies, però també les que hem recuperat que s’havien perdut. Podríem parlar del Cant de la Sibil·la, que ara es torna a fer a diferents indrets dels Països Catalans i només s’havia mantingut en alguns llocs com a Mallorca. O la recuperació del Misteri de la Selva. Així, coses que havien quedat oblidades, passen a ser novetats, encara que siguin antigues en origen. Són paleonovetats.

Però hi ha moltes altres festes que comencen a reviscolar arreu del país. Algunes són noves i s’estan convertint ja en tradició. A Mallorca, s’han generat el que es consideren neofestes com les de Es Muc. A les Garrigues, l’entitat MPG (Muntadors de Pollastres Grossos) han creat grans esdeveniments com la Festa de l’Orgull Pagès o la IndepeBeta, encara que no han tingut continuïtat després. En certa manera, fins i tot la Tomatina de Bunyol, la Setmana Medieval de Montblanc o el consum dels 12 grans de raïm per cap d’any serien neofestes, que acaben generant neoidentitats. La gent les acaba assumint en poc temps, com si fossin de tot tota la vida. És una reinvenció del que acabarà sent tradició. I l’important no és l’autenticitat ni la puresa, sinó que la gent s’hi identifiqui, s’ho senti seu i ajudi tant a mantenir-ho com a transformar-ho.

La cultura és evolutiva al mateix temps que permeable. En els darrer mig segle, costums que eren presents bàsicament al Camp i al Penedès com els castells i els diables s’han estès arreu de Catalunya. I en el cas dels castells fins i tot a la resta dels Països Catalans i el món. La Catalunya Nova ha estat exportadora, ara podria ser importadora.

D’oferir a rebre i assumir. Recentment les falles que es fan als Pirineus, sota el lideratge d’Andorra, han assumit la categoria de Patrimoni Intangible de la Humanitat, com els castells. I si féssim falles a casa nostra? Adaptant-les a la nostra realitat, naturalment no podríem fer-ho pel solstici d’hivern en lloc del solstici d’estiu. I en lloc de baixar fins als 1.000 metres, baixaríem des dels 1.000 metres o menys. Podria ser una paleonovetat que generaria una neoidentitat. Vaja, un nou element festiu que fos assumit per la gent. Sense la gent, no hi ha res, ni identitat ni res.

Sobre l'autor

Ferran Civit

Ferran Civit

L'Espluga de Francolí, 1977. Descendent de cal Fartet i cal Moliner, amb arrels paternes a Guatemala, terra de cafè i diversitat cultural. Amb diversos títols universitaris, però amb experiència puntual en cada un d'aquests estudis. Activista polític actiu en diversos fronts, però, a causa de diverses circumstàncies, centrat gairebé exclusivament en la llibertat d'uns Països Catalans formats per persones lliures. Cercant l'apoderament de les persones i col·lectius, en paral·lel a la unió de totes les persones i països en igualtat de condicions. I sense abandonar l'ànima nòmada, ajudant a posicionar la Conca al món sense que deixi de ser ella mateixa.