Territori Territori polièdric

El moment de la visita i la satisfacció (eco)turística

EstanyFontViva_169
Xavier Basora
Escrit per

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 13:00h. Arribem a aquest paratge il·lusionats després de llegir que és un dels llocs més bonics de la Cerdanya. Pel camí ens hem creuat moltes persones i en albirar l’estany ens sorprèn el lloc però sobretot la gran quantitat de gent. Nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Costa trobar un lloc a la riba per dinar amb tranquil·litat. El paratge és preciós, però marxem amb una certa recança. L’estada no ha complert amb les nostres expectatives, malgrat que feia un dia radiant.

Estany de Malniu. Divendres. 17 de juny. 09:15h. Ens hem pogut agafar un dia de festa i arribem a aquest indret il·lusionats perquè diuen que val molt la pena. El camí ha estat tranquil i hem gaudit de la bonica pineda de pi negre a més d’escoltar algun ocell. En arribar ens embadalim amb l’estany. És preciós, certament. Només hi ha dues persones. Donem la volta al llac i gaudim de les diferents perspectives. L’esclat primaveral també es deixa notar. Esmorzem en una petita entrada d’aigua. El silenci de l’entorn ens acompanya.

Estany de Malniu. Diumenge. 17 de gener. 11:45h. Hem aparcat a les pistes d’esquí de fons de Guils-Fontanera. Ens hem calçat les raquetes i després d’una bona caminada passem pel refugi de la Feixa i al cap de 45 minuts arribem a l’estany. No hi ha ningú. La neu cobreix tota la làmina d’aigua. El lloc és idíl·lic. Fa poc que ha nevat i pràcticament no hi ha rastres a la neu. La pau hivernal fa que la quietud sigui màxima. Fa sol. Fem un mos abans de girar cua.

Estany de Malniu. Dissabte. 17 d’agost. 07:30h. La nit passada hem dormit al refugi de Malniu i ens hem llevat d’hora per fer el cim del Puigpedrós. Quan arribem a l’estany una petita boirina el cobreix. El moment és màgic. Fa fresca. El lloc està preciós. Parem a esmorzar envoltats de silenci. El terra és moll. Agafem forces i pugem al cim. De baixada, en arribar de nou a l’estany, nens per tot arreu. Joves fent-se selfies. Gossos a dins i fora de l’aigua. Com ha canviat…

A l’hora de visitar un paratge natural, especialment aquells més populars i que surten a totes les guies, escollir bé el moment (o l’època) per visitar-lo esdevé una decisió clau. Una elecció que determinarà, i molt, la satisfacció que tindrem durant la visita i el bon (o mal) record que ens emportarem de l’experiència. Si bé és cert que no sempre tenim aquesta capacitat de decisió (depèn de molts factors com el temps disponible, la capacitat física, els dies d’estada en una destinació, si anem o no amb nens petits, etc.), quan la tinguem, aprofitem-la!

Un paratge natural, al llarg d’un mateix dia, pot generar experiències ecoturístiques i graus de satisfacció als visitants ben diferents. Normalment, les primeres hores del dia i les últimes solen ser les millors, les més satisfactòries. En primer lloc, perquè hi ha menys gent o no hi ha ningú, i això genera una sensació de soledat molt plaent. I en segon lloc, perquè el paisatge, a l’albada o al capvespre, mostra uns colors i unes llums més tènues, menys dures. Una prova d’això és que la major part de les fotografies de natura que veiem publicades en llibres i revistes han estat fetes en aquests moments. També al matí, especialment en zones de muntanya, la humitat de la nit genera unes boirines molt fotogèniques i una frescor agradable.

EstanyMalniu_169

L’Estany de Malniu

L’hora i l’època

­

Quan practiquem l’ecoturisme, llevar-se d’hora −o quedar-se en un indret natural fins al tard− genera més oportunitats d’observar la fauna salvatge. Moltes espècies estan especialment actives en aquestes parts del dia. Un cas de llibre seria la brama del cérvol, un fenomen de tardor molt espectacular que només es pot gaudir quan surt el sol o quan es pon. En el cas dels ocells, passa tres quarts del mateix: amb les primeres llums del dia, és quan estan més actius.

A més de l’hora escollida per visitar un espai natural, una altra decisió clau és l’època de l’any. És cert que qualsevol paratge natural té encant en qualsevol moment de l’any. La platja i el mar poden ser ben especials a l’hivern, i la muntanya en ple hivern gaudeix d’una quietud especial. També és cert que alguns paisatges estan més esplendorosos en determinades èpoques, o que fenòmens naturals de gran interès ecoturístic són estacionals. Penso, per exemple, en els boscos caducifolis a la tardor, en alguns salts d’aigua que a la primavera baixen i a l’estiu estan secs, o en la ja citada brama del cérvol, que sol anar de mitjans de setembre a mitjans d’octubre.

Si el que busquem és tranquil·litat i confort, alguns llocs és millor evitar-los en certes èpoques. Un cas seria el Prepirineu o els secans de Ponent, espais naturals espectaculars que a l’estiu són un forn; a no ser, és clar, que us lleveu molt d’hora. O sectors del litoral tan bonics com el cap de Creus, que a l’estiu visitar-los pot esdevenir una agonia, amb cotxes aparcats per tot arreu, embarcacions fondejades a totes les cales, etc. 

La capacitat d’acollida psicològica

Llegeixo en aquest manual dels experts Javier Gómez-Limón i Diego García que en l’àmbit professional del turisme s’utilitza el concepte de capacitat de càrrega o capacitat d’acollida per referir-se al “nivell màxim de visitants que una àrea determinada pot suportar amb el menor impacte ecològic i el major grau de satisfacció possible dels visitants”. Es tracta, segons sembla, d’un concepte teòric difícil d’aplicar i que per això se sol dividir en tres components més fàcils de calcular: la capacitat d’acollida física (la gent que hi cap en un lloc), la capacitat d’acollida ecològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a aparèixer impactes crítics sobre l’entorn) i la capacitat d’acollida psicològica (el nombre màxim de visitants per sobre del qual comencen a experimentar-se episodis de massificació i d’insatisfacció generalitzada dels propis visitants).

Aquest tercer component és el que, des d’un vessant teòric, aborda el que he plantejat fins ara. Sembla ser que hi ha diferents mètodes per calcular aquesta capacitat d’acollida psicològica d’un espai o paratge determinat. Però del manual citat em quedo amb aquesta darrera reflexió: “nombrosos estudis han documentat que la sensació de soledat i comunió amb la natura és l’atribut més important de l’experiència viscuda en un espai natural. Per aquesta raó, la percepció de massificació en un espai natural protegit, per excepcionals valors naturals i culturals que posseeixi, provocarà en el visitant un impacte psicològic advers, un rebuig i una experiència recreativa negativa.”

Sobre l'autor

Xavier Basora

Xavier Basora

Ambientòleg i periodista de formació, es dedica a la comunicació i a la conducció de dinàmiques participatives en l’àmbit de l’ús social i turístic del territori, el paisatge i la natura. És cofundador de l’equip Espai TReS · Territori i Responsabilitat Social. Com a comunicador, divulga idees i propostes sobre l’ecoturisme i difon eines i iniciatives que ajudin la ciutadania a tenir més cura del territori. Col·labora amb les revistes Descobrir i Experiències, escriu guies i manté el blog “Per terra, mar i aire”. Com a conductor de dinàmiques participatives, dissenya i executa processos participatius i altres instruments de deliberació conjunta relacionats, habitualment, amb la planificació i la gestió del territori.