Territori Territori polièdric

Llocs sense ànima

Paisatge urbà_Gare_Lille-Flandres (CC)
Jaume Busquets
Escrit per

Globalització i territorialitat

La globalització és un fenomen complex, amb múltiples facetes i contradiccions. Ho podem apreciar cada dia, quan contrastem, per exemple, la facilitat amb què es mouen els capitals i les mercaderies per una banda i les limitacions imposades a la circulació de les persones per l’altra. O bé quan constatem que els beneficis del mercat global es reparteixen de forma molt desigual entre els diferents països i també dins de cada país, generant forts contrastos i noves exclusions.

La uniformització progressiva de les cultures i la pèrdua d’importància del factor espai-temps, afavorides pel progrés dels mitjans de transport i de les tecnologies la comunicació, són alguns dels efectes socioculturals més destacats que s’han atribuït a la globalització. Segons aquesta visió, totes les societats evolucionen cap a uns modes de vida cada cop més universals i homogenis, conformant una mena d’aldea global com va predir el filòsof i teòric de la comunicació Marshall McLuhan als anys seixanta del segle passat. La realitat, però, posa de manifest que les coses no han anat únicament en aquesta direcció.

Com el mateix McLuhan va observar, la densificació i extensió dels intercanvis –en el món real o en la virtualitat de les xarxes- han connectat les persones i cultures, però també han creat nous ressentiments i conflictes que han esdevingut obstacles per al desenvolupament d’una consciència planetària i d’una ciutadania global[i]. D’altra banda, un dels tòpics dels relats economicistes sobre la globalització -la dissolució del factor espai-temps­- no s’ha confirmat, sinó que al contrari, ha assolit un major protagonisme en el sistema de producció hegemònic. En aquest sentit, a finals de segle XX, el geògraf Milton Santos ja va advertir que com més es mundialitzen els llocs, més es tornen singulars i específics, és a dir únics[ii]. El temps li ha donat la raó: pensem, per exemple, en la importància dels sistemes de posicionament, en l’auge de la logística en els processos de producció i comercialització, en els fenòmens de deslocalització-relocalització industrial i laboral, en l’esforç de les grans ciutats per competir amb la resta de centres urbans a partir de la seva situació i especificitats o bé en l’afany dels promotors turístics de marcar les diferències de les destinacions.

En un món on les persones i les corporacions estan cada cop més interconnectades, lluny de dissoldre’s, l’espai-temps assoleix una importància cabal que s’expressa territorialment en una multiplicitat de llocs que manifesten tendències aparentment oposades (uniformització-diversificació, inclusió-exclusió, banalització-significació, despersonalització-personalització, etc.), interpretables en un marc complex format pels sistemes socials i també pels seus conflictes inherents (productius, de classe, de gènere).  Així, doncs, l’espai-temps esdevé cada vegada més important com a mecanisme de control social i domini polític a totes les escales, des de les que tenen un abast més ampli (mundial o regional en l’àmbit de la geopolítica), a les regionals o locals, (com en el cas de la planificació territorial o el disseny urbà) i, en última instància, als espais domèstics i de proximitat (arquitectura, interiorisme).

Interior aeroport (CC)

Un món de ciutats

L’expansió de la urbanització i l’augment de la població urbana al món no han deixat d’accelerar-se durant als darrers dos segles i han estat especialment pronunciades en les darreres dècades, accentuant-se en ple procés de globalització. Per referir-se a la importància de les ciutats en el món actual, podem emprar, entre d’altres, metàfores com ara ciutat món, món de ciutats o metròpoli global, que volen reflectir tant les transformacions de tipus quantitatiu (percentatge de superfície urbanitzada, nombre i mida de les grans metròpolis, nombre de fluxos, etc.) com qualitatius (mode de vida, formes de poblament, pautes locacionals, etc.). Les grans metròpolis i les xarxes interurbanes han esdevingut agents clau de l’economia global, de tal forma que alguns experts, com la sociòloga Saskia Sassen, sostenen que, cada vegada més, tendeixen a ser un contrapès al poder econòmic i polític dels estats-nació.

El procés d’urbanització es caracteritza per una marcada territorialitat, perquè no es produeix en un espai-món homogeni, sinó en un espais físicament molt heterogeni i culturalment molt divers. Ni tots els territoris experimenten el mateix ritme de creixement urbà, ni  ho fan sobre un mateix substrat geogràfic, social i cultural, ni els efectes de la urbanització són els mateixos arreu.  Així doncs, en les grans àrees urbanes trobem enormes contrastos (urbanístics, demogràfics, sociològics…), una gran diversitat d’oportunitats (treball, refugi, educació, etc.) i també problemes importants (pobresa, segregació, degradació ambiental…).

La urbanització de l’era global també ha generat conflictes entre l’especificitat dels llocs i la globalització econòmica, a causa de la necessitat d’aquesta última d’imposar les seves regles i superar les regles locals que es consideren obstacles (reglamentacions laborals, polítiques urbanes, resistència social, institucions i organitzacions preexistents…). “Per les empreses, manipular aquestes especificitats nacionals i aquestes particularitats és molt més complex que imposar simplement els estàndards internacionals[iii]). És gairebé una obvietat afirmar que els canvis en la fesomia dels llocs poden respondre tant factors com a dinàmiques globals que estimulen la seva integració de les economies locals en els circuits del mercat global. Aquesta integració, que té per objectiu establir uns paràmetres socials, econòmics i espacials homologables arreu, fomenta la mutació del territori i la creació de llocs desarrelats de les característiques i la historia locals, llocs que generen alhora rebuig i resistències entre la gent, però que ja són característics dels paisatges actuals, tant a les ciutats com als seus àmbits d’influència, que abasten els territoris de la nova ruralitat.

 Aeroport de Desdren (CCO)

Llocs sense ànima

El concepte més abstracte de lloc defineix l’emplaçament, la situació a l’espai físic, del fets i dels éssers. Tanmateix, en el marc de les ciències socials s’aplica a espais concrets en els quals els individus o els grups humans interactuen amb el medi i entre ells, i hi desenvolupen part de la seva existència. És precisament aquesta interacció la que fa que els llocs esdevinguin referències lligades a fets o episodis de la vida de les persones, que  puguin esdevenir una part constituent de la identitat personal o col·lectiva i que evoquin records o estats d’ànim. Existeixen, en conseqüència, percepcions personals o socials dels llocs, que poden ser molt variables i que són òbviament subjectives. Alhora, podem parlar de sentit de lloc per referir-nos tant als vincles relacionals i significatius de les persones amb els llocs com als vincles socials de les comunitats amb aquells. La unicitat és una característica fonamental dels llocs, que resulta de la seva particular configuració i de les interaccions que hi estableixen les persones, les quals els atorguen una determinada identitat i “caràcter” o ambient, descrit en l’àmbit del paisatgisme com a “esperit del lloc”.

Al llarg de la història, les societats s’han relacionat amb els llocs i els han modificat per adaptar-los a les necessitats socials. Aquest procés s’ha intensificat des de la industrialització i la urbanització progressiva del territori. És en aquest context, de modificació del medi i d’urbanització, que cal situar el concepte de no-lloc, caracteritzat per l’antropòleg Marc Augé com a espai circumstancial i anònim, mancat d’història, unicitat i identitat[iv]. Els no-llocs han proliferat a mesura que l’espai  el món s’ha globalitzat. Augé distingeix en tres grans tipus, segons les funcions que tenen: de circulació (autopistes, àrees de serveis, aeroports etc.), de consum (centres comercials, centres de lleure, cadenes hoteleres, etc. ) i de comunicació (pantalles, ordinadors, xarxes…).

La proliferació dels no-llocs és una característica del món globalitzat i, en particular, de l’increment de la mobilitat i de la uniformització dels gustos promoguda pels mitjans de comunicació. Per moltes persones, aquest tipus de llocs contribueix a la pèrdua de les identitats locals, banalitzen els paisatges, afavoreixen el consumisme i potencien unes relacions interpersonals que no passen de la superficialitat. Per contra, d’altres persones en fan ús més o menys freqüent i en gaudeixen. De fet,  alguns estudiosos han objectat que els no-llocs (com pot ser el cas d’un aeroport o d’una cadena internacional de cafeteries) són en realitat els llocs de la globalització, expressius del tipus d’interaccions pròpies de la societat global i dotats de valors propis. El mateix Augé adverteix que l’oposició entre llocs i no-llocs es relativa, segons variïn en el temps els usos i les funcions, i que poden evolucionar cap a llocs genuïns en la mesura que proporcionin experiències humanes que els dotin de significats.

Els no-llocs i altres fenòmens que, d’una o altra manera, contribueixen a l’homogeneïtzació de les cultures, com ara les rèpliques arquitectòniques, la falsa arquitectura o la tematització dels centres urbans, comparteixen al nostre parer un altre tret que últimament tendeix a accentuar-se: ens referim a la deshumanització de l’espai, entesa en un sentit literal, és a dir, minimitzant la presència de persones. Metafòricament els podem anomenar llocs sense ànima, en el doble sentit d’absència de principi vital i de manca de sentiments. Ens referim a llocs restrictius, automatitzats per a prestar servis específics amb una presència humana mínima (aparcaments públics subterranis o en superfície, caixers automàtics d’entitats bancàries, àrees industrials…); llocs dissuasius, concebuts per a dificultar l’estada de les persones i la interacció social (espais durs o inhòspits, àrees amb barreres físiques, espais de control…); i llocs exclusius, construïts per a facilitar la segregació de certs grups socials (condominis, ciutats privades, equipaments privatius…).

En tots aquests llocs, la interacció de les persones amb l’entorn físic i entre elles està limitada i els dispositius de control electrònics o policials formen part de l’entorn[v]. De fet, conceptualment, tenen més atributs d’espais que de llocs, perquè neguen la dimensió humana d’aquests i limiten o dirigeixen la conducta de les persones i dels grups humans. D’altra banda, també hi ha altres mecanismes de control, potser no tan explícits però no menys importats, entre els quals s’hi troba el propi disseny urbà i arquitectònic, que afavoreix la inclusió social o, per contra, propicia la segregació urbana i l’alienació dels ciutadans. Ni les ciutats, ni els llocs en general han estat i són neutrals, sinó que reflecteixen els mecanismes de poder, els valors i les tensions socials.

Si no volem assistir com a espectadors passius a les transformacions del món global, cal que interpretem la fesomia dels llocs i les  transformacions territorials com a aspectes i components essencials de la pròpia cultura. És sota aquesta òptica que és rellevant examinar tant la significació dels grans canvis territorials com les petites modificacions locals, perquè no afecten només l’espai i els paisatges quotidians, sinó que acaben modificant la nostra cultura, el nostre patrimoni i fins i tot el nostre comportament. En paraules de l’arquitecte Josep Muntañola, “l’espai habitat, la “khora” segueix viu com a repte per a l’home que vol viure amb dignitat, i que vol ser hospitalari i construir espais hospitalaris”[vi].

___________________________________________________________

­­­­­­­­­­­­­­

[i] “McLuhan, the new tribalism, & the equivalence of thought and action”. www.beyondeasy.net. Consultat el 18 de juliol de 2017.

[ii] SANTOS, Milton (1996). Metamorfosis del espacio habitado. Vilassar de Mar: Oikos-Tau.

[iii] SASSEN, Saskia (2011). “La emergencia de una nueva geografia transnacional” a El atlas de las mundializaciones. València: Fundacion Mondiplo.

[iv] AUGÉ, Marc (1993). Los no lugares. Espacios del anonimato. Antropología sobre la modernidad. Barcelona: Gedisa

[v] CORTES, José Miguel (2010). La ciudad cautiva. Orden y vigilancia en el Espacio Urbano, Madrid: Akal

[vi] MUNTAÑOLA, Josep (1998). “Arquitectura i educació: espai, societat i cultura” a Temps d’Educació, 19 1r semestre. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Sobre l'autor

Jaume Busquets

Jaume Busquets

Llicenciat en Geografia per la Universitat de Barcelona (1979), Màster en Geografia Humana per la Universitat Autònoma de Barcelona (1986) i Màster en Arquitectura del Paisatge per la Universitat Politècnica de Catalunya (1997). Des de l’any 1988 és professor del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 2004-2012 ha estat Subdirector general de Paisatge i acció territorial a la Generalitat de Catalunya i, entre els anys 2013-2017, president de de la Delegació del Col·legi de Geògrafs a Catalunya (DCGC). És autor de diversos publicacions i treballs en els àmbits educatiu, el paisatge i el patrimoni.