Vi Vibrato Vínic

Les varietats oblidades

PortadaSeccio
Míriam Clotet
Escrit per

Descobriment

La primera vegada que vaig sentir a parlar de la Carinyena Blanca o de la Mandó, fa uns anys, em va sorprendre perquè després de tants vins tastats aquestes varietats m’havien passat desapercebudes. La resposta va ser senzilla: totes pertanyien al grup de les varietats oblidades.

Seguint aquest camí, vaig descobrir que la nostra realitat no era tan diferent d’altres zones d’Espanya. Teníem, doncs, altres exemples com l’Albarín d’Astúries, la Brancellao de Galicia o la Calagraño a la Rioja.

Va ser immediat enganxar-me a aquest oblit i a conèixer les seves històries. Em declaro seguidora de tot allò que té un passat a redescobrir, d’allò que em genera curiositat o d’allò que em fa brillar els ulls.

El motiu i la recerca

Fos quin fos l’origen de les varietats, les causes de la desaparició eren molt similars. Per una banda la majoria eren varietats que històricament no havien donat grans produccions i, per tant, van ser arrencades per plantar altres varietats més productives. I per una altra banda, algunes d’aquestes varietats no s’havien cultivat amb la cura i delicadesa que calia. Els vins resultants havien estat austers, rústics, difícils d’entendre i fins i tot amb alguns defectes en l’elaboració. Parlem doncs de varietats incompreses durant molts anys, de vins relegats a segon terme i de la trista desaparició d’algunes d’aquestes varietats.

Però no tot estava perdut. En algunes zones, algunes d’aquestes varietats van quedar latents, adormides, però esperant que noves energies les tornessin a recuperar. I sota una força de regeneració i de sentiments de retrobament, a poc a poc, zones petites van començar a recuperar l’essència del seu passat.

Amb aquesta situació només existia una possibilitat, necessitava conèixer dues visions d’aquesta recuperació i saber la motivació que els havia portat a complir aquesta fita. Dues varietats, dos projectes i un punt comú: mantenir el passat, aprofundir en el present i apostar per un llarg futur.

L’escanyavella i en Marc Ripoll

És època de verema i en un celler petit sempre hi ha feina. Així i tot en Marc no dubte a rebre’m. Encara que sigui diumenge. M’obre la porta l’home del celler amb els ulls més blaus del Priorat, amb un posat atent i tranquil. La família d’en Marc sempre havia tingut vinya, però tota anava a la cooperativa vinícola del Priorat. Cal Batllet és un projecte que veu la llum el 2000. Després de viure a Barcelona, en Marc decideix retornar als seus origens i continuar el projecte del seu avi cuidant els ceps que tenen més de 100 anys. En total la família té unes 10Ha, totes de propietat, i les cuiden entre el seu pare, un viticultor que els ajuda i ell mateix.

Entre les diferents varietats de ceps que tenen, entremig de tota aquella vellesa de varietats negres, sorgeixen alguns ceps blancs. Al principi sembla que ningú té molt clar el que és, però diu la saviesa del poble que és l’escanyavella.

MarcRipoll

 

La nostra protagonista és una varietat blanca originària i antiga del Priorat però no reconeguda per la DO. Una situació estranya però comú, varietats minoritàries, però autòctones que van passar desapercebudes en el moment del reglamentari cens.

L’escanyavella és una varietat forta i productiva, i amb una avantatge molt important: és resistent als virus. Quan es reempeltaven ceps, situació molt comú després de la fil·loxera i els canvis de modes en les varietats, aquells empelts que al final de l’any no havien funcionat, es tornaven a empeltar amb escanyavella. Va ser, doncs, una realitat, que enmig de ceps negres, sorgís la situació de trobar-ne alguns de blancs. A la verema es recollien sense diferenciació i per tant feien cupatge en vinya. Ningú va pensar que de l’escanyavella, una varietat rústica i que necessitava una especial estima, pogués sorgir un vi monovarietal. En Marc, però ho tenia clar, volia fer-ho realitat, volia fer un vi blanc 100% d’escanyavella.

Va començar amb una petita “vinyeta”, primer amb la intenció de fer proves, però ara aquesta vinyeta ja té 25 anys i 1000m2. Va començar fent 500 ampolles, i aquest any sembla que en sortiran 800. És una varietat tardana, però té una acidesa molt interessant que li dona llarga vida. Aquest any no arribo a temps per veure la vinyeta sense veremar, ha fet massa calor i gairebé tothom ja està en procés fermentatiu. Per compensar-ho, en Marc em porta a una vinya encara no veremada. És una vinya de varietats negres, però enmig conviuen alguns de blancs d’escanyavella. Provo el raïm, és madur, dolç i àcid, tal com esperava. El seu nom està ben trobat: té la pell tan gruixuda que en temps antics havia fet que algunes velletes s’haguessin ennuegat, d’aquí el seu nom. Tot i l’anècdota, aquesta varietat cada vegada pren més presència al Priorat: expressa personalitat del terrer i a més és una varietat autòctona.

Escanyavella

 

A l’entrada del celler, em criden l’atenció uns ous d’un material que no havia vist abans. En Marc em comenta que és Flextank, uns envasos fets a base de polietilè d’origen americà. Parlem obertament de modes i curiositats en les noves elaboracions i criances. Es declara un aprenent “continuo”, i pensa que si cada vi ha de trobar el seu recipient, ell els haurà de provar abans. Ment oberta, cor fort i curiositat en mode “ON”. Crec que podria ser una bona definició de les noves energies que es mouen al Priorat.

Conviuen amb el seu vi blanc, quatre de negres, tots amb una personalitat singular i molt marcada. Tots els seus vins són vins de vila, i això ens fa també parlar de reglaments, de futur i d’evolució. Sembla que estem d’acord en creure necessària una diferenciació i classificacions més específiques. Cap dels dos dubtem de l’excel·lent qualitat de totes les elaboracions del Priorat, però el tracte i la ubicació d’algunes vinyes, així com l’especial cura en algunes elaboracions, haurien de diferenciar el producte pel seu esforç i resultats. Si ens imaginem el futur, creiem en una nova reglamentació, més francesa, de moment però cal fer-ne difusió i reforç del que tenim i del producte de qualitat de què disposem.

 

La tinta femia i Antonio Portela

Discretament apareix el segon protagonista, a més de 1100kms, ens traslladem a l’Atlàntic. Ens situem a una zona coneguda per les varietats blanques, per descobrir una varietat negra. Una regió on s’està treballant molt en la recuperació de varietats des del Branco Lexítimo al Caiño Bravo. Ens trobem a O Morrazos, més específicament a Cela, en Bueu (Pontevedra). La nostra protagonista és la tinta Femia. El seu origen ancestral parteix d’una Caiño Redondo, però que per climatologia i geografia, ha originat una mutació més salvatge i radical. La considerem doncs una varietat amb la seva pròpia identitat i història. En Bueu és el lloc on és més coneguda perquè és on està més plantada i on dóna el seu millor resultat. En algunes zones de O’Ribeiro la denominen també Caiño da Terra, que és la Zamarrica a Monterrei i altres zones d’Ourense prop de les fronteres amb Portugal.

AntonioPortela

 

Existeixen poques hectàrees distribuïdes entre molts propietaris. Parlem del microfundisme, que podria haver estat un dels motius pel qual aquesta varietat s’ha conservat. El propietari té una parcel.la tan petita en proporció, que no obtindria cap benefici en arrencar i plantar-ne una de nova. A més la producció global és tan petita que fa pensar que la tinta Femia ha quedat allà, com una petita joia amb molts amos que la van deixant fer. Un paisatge heterogeni, configurat per microespais de riqueses arrelades que aporten una diferenciació evident. Els colleteiros, com es coneixen als viticultors, poques vegades venen el seu raïm, elaboren el seu propi vi a casa i el venen als restaurants de la zona i als furanchos. Un sistema històric que els funciona, però que fa que aquesta varietat no surti de la zona. Cada productor fa unes 500 ampolles de mitjana i el que en fa més arriba a 1000.

El nostre protagonista junt amb la varietat és l’Antonio Portela professor, sommelier i creador del curs de sommelier a Santiago. Després de cursar un màster i cicles tècnics en viticultura, va veure que mitjançant la pràctica és fàcil d’aprendre a fer vi, però el que marca la diferència és la creativitat de la persona que l’elabora. És un gran difusor de la cultura vinícola, el seu blog “o viticologo dos bagos” acaba de complir deu anys de vida  i  organitza anualment l’esdeveniment “A Emoción dos Viños” (juntament amb Marina Cruces). Aquesta fira neix per donar veu i posar rostre a aquells viticultors i petits productors que es mouen amb criteris de qualitat i aporten emoció als seus vins. Vins gallecs, portuguesos i especials col·laboracions (va començar amb 20 participants, i aquest any ja eren 80), però sempre amb la mateixa fita: buscar l’autenticitat. Tot i el seu activisme difusor, ha passat per totes les facetes relacionades amb el vi, i confessa que la seva verdadera vocació és la de cultivar vinyes.

TintaFemia

 

Una realitat complicada, però una il·lusió latent. L’Antonio no té parcel·les pròpies però si tenia la idea de fer el seu propi vi de Tinta Femia. Creu fermament que és el vi que queda per descobrir i està convençut que serà el vi que marcarà la identitat i el futur de la zona. Per això un dia mentre conduïa sortint de Bueu, va veure una parcel.la que li va cridar l’atenció. Després d’investigar i arribar a un acord amb el propietari, l’any passat va collir la meitat de la parcel.la. Va desrapar i trepitjar el raïm manualment i el va fermentar en una bóta de 300 litres de castanyer, antiga, que el mateix propietari li ha deixat. Aquest 2017 ja s’ha encarregat de cuidar la parcel.la tot l’any i espera omplir alguna bota més perquè la Tinta Femia pugui arribar una mica més lluny. Aquesta vinya té 15 anys, però l’Antonio en coneix d’altres que poden arribar a tenir 200 anys. La mitjana d’edat de les diferents hectàrees ronden entre 30 i 40 anys, i una fita seria que alguns d’aquests colleteiros també elaboressin amb la intenció de comercialitzar. Una situació ara imaginària i en la que farà falta invertir una mica de temps, però que estic molt segura per la veu de l’Antonio, que arribarà abans del que pensem.

El vins i l’essència

I després de la reflexió, de conèixer la seva història, d’intentar entendre els orígens, em serveixo una copa de cadascun d’ells.

El primer serà el blanc d’escanyavella, apropo el nas a la copa, i començo a sentir la terra. És inevitable entreveure que ha arribat per trencar les regles i això m’agrada. Molta herba aromàtica, un punt de palla seca per les temperatures de la comarca i fruita d’ós madura. Però tot i voler ser formal en la meva descripció del vi, si em deixo portar pels sentiments que són els que condueixen la meva vida, el que trobo és sol i terra, aire del Priorat i una imatge de cel blau. Trobo els ulls d’en Marc a la copa, trobo els costers que donen vida a l’escanyavella, trobo l’essència pura de quelcom recuperat. A la boca, em sedueix una parella incansable: maduresa i acidesa. Les dues van agafades de la mà, són tant complementàries com ideals, amb elles aniria sempre a la fi de món. Deixo descansar la copa a la taula, deixo passar uns minuts, batallant amb la meva impaciència i la torno a remoure. Els sentits es disparen, hi ha un equilibri total en el qual estic bevent, una harmonia musical, desitjo no acabar la copa, però tots sabem que les ampolles sempre tenen fi.

El negre el tasto encara sense finalitzar. L’ampolla prové de la bóta on està reposant, porta escrit a mà “Tinta Femia”, tinc davant la naturalesa i la senzillesa en essència. Fa olor de vida, de naturalesa, al verd brillant del camp i a arbustos salvatges que produeixen móres madures. Va sortint la fruita del bosc més viva, és vermella i cruixent, estàs desitjant inclús de clavar-hi mossegada. A la boca, sense adonar-me’n, arriben petites onades, porten un ball continu, un vaivé constant i juganer que m’activa records. Hi ha una acidesa present, però la seva salinitat el fa suau, fi i elegant. Em trasllada al seu origen, em fa pensar en tots aquells viticultors que treballen la seva petita porció de terra, com si fossin els seus petits horts. Em fa pensar en totes aquelles mans, endurides pel sol, que treballen quelcom impossible d’oblidar.

No lluiten per representar la perfecció geomètrica més absoluta, són autèntics, sense més. Arriben per deixar una petjada perquè altres la segueixin i fer de la diversitat una manera d’entendre el món. Darrere d’ells hi ha un instint latent, deixen enrere els prejudicis i et miren als ulls plens de vida.

Penso en el futur i desitjo que d’aquí a uns anys, parlar de les varietats oblidades siguin una pura anècdota que ens faci riure i que obrint una ampolla, algú digui:

-Recordeu quan ningú coneixia que existia aquesta varietat? Oi que sembla una broma?

Sobre l'autor

Míriam Clotet

Míriam Clotet

Amb visió d'Enginyera Informàtica i passant per la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual, sempre he estat endinsada en el món dels sentits i la natura que els crea. El vi va arribar per posar sentit a les múltiples connexions i sinergies que em ballaven al cap. Em vaig adonar que a través d'una imatge i de la seva història, el vi és capaç d'arribar a qualsevol lloc del món.
Vaig començar amb un curs de tast a l'INCAVI, participant en l'Espai del Vi Català, fent Enologia i Tast (Nivell I i II) a l'ESHOB, assolint el WSET nivell 2 i actualment estudiant segon de sommelier. Durant 2 anys vaig formar part del duet vinícola 156vins treballant per la cultura i la difusió del vi català. Des de fa un any, el meu món vinícola cada cop està més endinsat en el món de la comunicació.
Sense dubtar-ho, crec que porto una mica de vi a la sang, i sempre estic intentant trobar en petits forats l'essència que desperta la màgia de les elaboracions. Sempre a través de les paraules, sempre a través de la imatge, sempre a través de fer sortir les emocions.