El plor de la vinya

Les coses inútils

colors_2_1280-1080x519
Jordi Llavina
Escrit per

Les coses inútils no sempre són inútils del tot. Fins i tot de vegades poden resultar extremament útils, perquè apuntalen determinats valors que tenen a veure amb el confort de la memòria: el record d’un dia esplendorós o d’una persona estimada, per exemple; o amb el goig de la contemplació de la bellesa, que és una tendència molt humana que no ens cansem mai de voler experimentar.

Ara que no fa gaire que ha començat el curs acadèmic, se m’ha acudit de demanar als meus alumnes de primer de batxillerat una redacció sobre alguna cosa inútil que els hagi fet companyia en algun moment de la seva vida, i he rebut textos magnífics, amb el record escrit de coses, moltes vegades, perfectament inútils i necessàries alhora. Un noi va referir-se a una rosa de ceràmica. Una rosa que “té una història darrere: una història d’amor, una història que parla d’on ve la meva família”. És, en definitiva, un objecte que li recorda els seus avis. Abans que els seus avis es coneguessin, l’home va haver d’anar a la batalla de l’Ebre. I aquell objecte va fer “que tirés endavant”, que no defallís. “El meu avi és mort, i la flor continua immutable”: ho vaig llegir amb una esgarrifança.

Òbviament la majoria d’objectes descrits —allò que ara, en castellà, molta gent en diu pongos— no tenen tanta transcendència. Ni de bon tros! Al costat del d’aquesta rosa encesa de la memòria, vaig llegir un relat sobre una forquilla per enrotllar espaguetis o unes consideracions intel·ligents sobre l’spinner, aquell objecte que es va popularitzar molt durant el curs passat i que jo, si voleu que us digui, encara no he acabat d’escatir per a què servia, si és que servia per res. Segurament que no, i és per això que resultava del tot inútil (a vegades, l’única utilitat d’un objecte és voler-lo tenir perquè la majoria d’amics el tenen: quin afany més inútil!).

Vaig acabar de llegir els textos i em vaig sentir molt reconfortat. I vaig concloure: com ens arriben a ajudar, els objectes! Fins i tot els més inútils —bibelots, rampoines, andròmines empolsegades de les golfes de cases antigues—, que fan camí amb nosaltres, fins que un dia, potser cansats de veure’ls, decidim jubilar-los i fotre’ls a mar. L’objecte es carrega de la nostra energia, se’ns torna indispensable: sembla que no puguem viure sense tenir-lo a prop. A mi em passa, esclar, amb els llibres vells, o antics, que formen part del racó més selecte de la meva biblioteca: de tant en tant els trec de l’armari amb portetes de vidre on dormen el son dels justos, i me’ls miro, els toco, en llegeixo una pàgina, uns versos. No, per descomptat: un bon llibre no és mai un objecte inútil. De fet, qualsevol bon llibre és als antípodes de la inutilitat!

Però és que també el més inútil dels objectes, com m’han demostrat les redaccions dels meus alumnes, no en té res, d’inútil: fa companyia. Una de les tankes que més m’agrada del llibre Del joc i del foc, de Carles Riba, és la número LV, que forma part de la tercera secció de l’obra, intitulada “Tannkas del retorn”. Diu així: “Tots dos, obscura / fidel petita cosa, / tornem d’exili: / tu del més trist, que fores / nosa d’una ventura”. Transcrita així, potser el lector no acaba de saber ben bé a què es refereix, el poeta. Però és que la tanka en qüestió du un epígraf, que ens n’il·lumina de cop el sentit: “Retrobo, en tornar de l’exili, un objecte en altre temps desdenyat”. Quina emoció que devia sentir, el mestre, en retornar dels seus dies atziacs a l’estranger, quan va retrobar aquest objecte inútil! Aquella “obscura fidel petita cosa” donava la benvinguda a casa a un dels poetes catalans més conspicus del segle XX. I al país, també. Ni que fos un país esqueixat, que vivia sota un règim dictatorial, el franquista, que, entre altres aspectes, pretenia carregar-se la llengua i la cultura catalanes, i que, per tant, era enemic acèrrim d’un autor, d’un humanista, com Riba.

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"