La ruralitat que s’acaba

Cultura, en el seu origen etimològic: cultivar la terra.

Fa molt de temps que diem que aquest món s’acaba i mai arriba al seu final. Però sí que és molt cert que moltíssims coneixements i pràctiques ja han marxat i d’altres estan en procés de marxa, amb poques possibilitats de tornar.

Fa molt de temps que diem el mateix, i tot i que la ruralitat tradicional va a la baixa a ultra-velocitat, continuen havent-hi intents de recolonitzar-la per part, molts cops, de nou vinguts que desitgen de cor assentar-s’hi, aprendre i mamar d’aquells coneixements antics i aplicar-los amb millores que no pertorbin d’arrel els sabers certs i provats durant centennis.

Ens interessa aprendre a fer formatge serrat, a plomar un pollastre, a recollir les llavors per a la propera primavera? A usar vocables de dialectes locals, igual d’importants que la llengua normativitzada, que defineixen llocs, treballs, sentiments…? ens interessa fer-nos el pa diàriament o a recolzar, si més no, d’una manera ferma als que produeixen aliments de proximitat o que tossudament intenten mantenir un ofici artesà? Fer lo primer, a banda de les poques famílies que mantenen aquestes pràctiques, sembla exclusiu de persones que decideixen canviar el xip i fer el salt de veritat a la ruralitat posant-hi MOLT d’esforç, ganes i tossuderia tal i com descrivia a “En aquest món, viure senzillament costa car”. Fer lo segon, sembla que només ho puguin fer certs perfils de població amb una vida còmoda i una certa cultura. Això no pot quedar en reductes exclusius, s’ha de democratitzar.

Fa molt de temps que ens queixem d’aquesta situació, però als qui se’ns escola, no fem massa cosa per a revertir-ho. De fet ni la majoria se n’adona. Què hi ha al darrera d’aquesta falta d’interès? Perquè no ho considerem important? Si la majoria del que desapareix està lligat a la nostra sobirania alimentària, com és que no és d’urgència desplegar un programa marc, àgil i directe, per revertir aquesta situació i impulsar i dinamitzar, de debò, els entorns rurals? La resposta és perquè la urbanitat ja és majoria dins la ruralitat. Encara que visquem en el món rural, la mentalitat de la majoria de les que hi vivim, és molt urbana. Només el 2% de Catalunya desenvolupa una activitat agrària o productiva envers la natura. La resta, tot i no saber que necessita la pagesia diàriament, com a mínim per alimentar la seva panxa, viu d’esquenes a aquesta realitat, que alhora alimenta el paisatge que tan ens agrada contemplar i trepitjar. Ja s’ha escrit molt de tot això. Com fer-ho més evident?

Se’ns cauen cabanes, bordes, murs de pedra seca, ens canvia la biodiversitat dels prats, de l’agrari; s’homogeneïtza la nostra cultura a la velocitat de la llum, perdem oficis, paraules, mestries vinculades a l’aprofitament sostenible del nostre entorn natural i la majoria d’iniciatives que es fan per conservar-ho i posar-ho al dia, sorgeixen de col·lectius i associacions de voluntaris que treballen incansablement, pidolant ajuts, per continuar i fer la feina que hauria de fer un govern sencer.

Quan viatgem, els de casa, procurem aprendre. Aquest setembre voltàvem per Astúries (l’occident). Coincidirien, la  majoria, en valorar el seu paisatge com un paradís. Aquesta seria una primera valoració d’una de les seves capes, segurament la més superficial. Tornàvem del viatge amb un regust agre. La nostra ruta es va centrar en la conca minera de Narcea amb reserves de la biosfera com Muniellos, (només accessible a 10 persones cada dia de l’any); però amb un territori en procés d’ensalvatjament i socialment devastat després de 40 anys d’economia minera. L’autoestima d’aquella gent es troba soterrada sota les tones i tones de carbó que es troben en qualsevol dels rentadors abandonats que hi han al territori i en conseqüència la gent jove local ni se li passa pel cap tornar. També vam visitar Somiedo, amb un parc natural declarat l’any 88 i que presumeix, a banda d’ós, del seu territori rural ple de paisanos, brañas i cabañas de teito, però on -com a tot arreu- es troba, segons la nostra mirada, en un declivi imparable.

Vam conèixer a un ramader de Villar de Vildas, un home de 75 anys, i dos nois que com cada any reparaven el sostre d’una de les seves cabanes recobertes amb escobes, els teitos. És un procés preciós d’aprofitament de material de l’entorn per construir aquestes edificacions que han servit per guardar el seu bestiar. Moltes d’elles encara ara mantenen el seu ús. Reparar el sostre és una feinada que fan els ramaders de la zona cada any entre els mesos d’agost i setembre, estiguin on estiguin les cabanes. Tot i ser “las brañas” i “los teitos” un dels reclams principals quan visites aquestes comarques, malauradament no reben cap suport del Parc Natural de Somiedo ni del Govern d’Astúries per a la seva conservació. Ens explicaven com són l’última generació que conserva la motivació per reparar-les i que no veuen cap futur en la gent jove de la vall. Se senten impotents de veure com tot aquest llegat s’està deixant perdre i com aquells que publiciten aquests espais com a grans llocs turístics no fan res per evitar la seva desaparició. Òbviament això fa despertar el pitjor d’aquests paisanos i de jo mateixa.

Des de fora no podem acceptar aquesta passivitat de qui gestiona un territori com aquest on els turistes caminem fins allí per fer-nos la foto i constatar el nostre allunatge. Somiedo sobta per ser encara un territori rural de veritat, poblets amb 20 cases pageses!, amb els ramats i corrals al mig dels pobles. Els tractorets, embaladores de paca xica, i molta feina de moltes mans. La ramaderia ja només és de vaques i ja no és ni d’ovelles ni de cabres. I ningú sembla que li importi, ni paisanos ni foranis.

Les praderies són cada cop més homogènies, cada cop menys abundants, sent el bosc que poc a poc les van colonitzant. La ramaderia és també un monocultiu de vaques perquè l’establiment i reproducció tant de l’ós com del llop ha fet que les ovelles i les cabres no tinguin cabuda en aquest nou ecosistema que tant ens volen posar al cap que, ara sí, és complert. I com a conseqüència recol·lectem aquesta pèrdua de biodiversitat cultivada i domèstica. Com a societat, ignorem constantment el que ens aporten les pràctiques tradicionals de lo rural, tant sigui vinculat al paisatge, a l’alimentació i a la cultura.

No és el 6è sentit, sinó el nostre gran sentit comú que ens avisa que no anem per bon camí. Hem d’entendre que ara som nosaltres la [generació que genera] canvis. Les responsables del que succeeix. No atraparem el que desapareix però sí hem de saber aflorar i visibilitzar allò que és un llegat extraordinari i que encara té un ús contemporani. No l’hem de recollir per conservar-lo tancat en arxius que molt de tant en tant algú consultarà per algun estudi que no veurà mai la llum pública. Hem d’aplicar els coneixements, hem de tornar a ser productors, no només receptors de productes, béns i serveis. Hem de prendre el compromís de no fer un trencament radical amb la ruralitat sinó d’ajudar a fer-la evolucionar amb ritme decidit i amb bon criteri.

El món rural necessita aires nous i no sé si arribaran a través de la Covid-19 o de polítiques urgents que fomentin de veritat un món rural viu. El “paisanaje” del Jaime Izquierdo encara queda lluny, aquí i a tot arreu. Com a societat, rurals i urbans, hem de tenir clar què és allò que hauria de ser una prioritat global.  

Serem capaces de fer cultura? M’esforço amb el pensament ben present que el futur no està dibuixat i que ens esperen sorpreses inimaginables d’abundor i sentit. Som i serem constructores.