El plor de la vinya

La mort

640_1477840465cementiruj
Jordi Llavina
Escrit per

L’altre dia vaig assistir indirectament a una conversa entre senyores un aspecte de la qual, i encara de manera molt tangencial i imprecisa, vaig reproduir succintament en el meu mur de facebook. Estava fent el cafè en un bar de Vilafranca, i al costat tenia un rotllo de clientes elegants que també prenien alguna cosa i que, sobretot, feien tertúlia. És, de fet, un grup constant, regular, que cada dia, excepte els caps de setmana, s’asseuen en rotllana al voltant de dues taules del Casino i fan petar la xerrada, pels volts de les cinc de la tarda.

Jo mirava de llegir poemes d’Ausiàs March, perquè n’havia de preparar un article (“Així com cell qui en lo somni es delita”), però, tot i això, de la tertúlia del veïnat vaig arreplegar que hi havia algú (femení) que s’havia mort, algú (una dona) que totes les contertulianes havien conegut bé. “¿Aquella? ¿Morta?”, va preguntar l’única de la colleta que no s’havia assabentat del decés. “Oh, i tant! —va respondre una altra—. Morta i enterrada! Fa ben bé dos mesos que li van cantar les absoltes!” (cantar les absoltes, deixeu-m’ho apuntar: si n’és, de bonica i diversa, la parla tradicional!). La que no n’havia sabut res va fer cara d’estranyesa, per no dir de consternació, per bé que va saber replicar amb una excusa prou convincent, per no dir irrebatible: “Ah, esclar, devia ser un d’aquells tres dies que vaig passar a l’hospital per…”. Jo us asseguro que no parava l’orella, però tot el que deien aquelles volenteroses i batxilleres tertulianes m’anava caient dins de totes dues orelles, la dreta i l’esquerra. No vaig entendre bé de què l’havien operat, però, tot i això, vaig sentir una punyida al costat esquerre, com una mena de rampa, suposo que per simpatia amb el dolor que devia haver sentit la senyora. “Ves, l’altre dia hi pensava, en la… Va ser vist i no vist”, va intervenir en la conversa la que semblava més vella. “¿I quina edat tenia?”, va demanar la que semblava més jove (no devia comptar ni setanta-cinc anys, aquesta última!). “Em sembla que era un any més jove que jo, vuitanta-cinc”, va contestar la que havia dit vist i no vist.

Un servidor mirava de seguir March, que consti (“Jo son aquell pus extrem amador”). Ara bé, el fet és que la conversa de les meves veïnes, que em saluden sempre ben respectuosament (¿què deuen pensar, de mi? Tothora llegint, quin xicot més raret, en lloc de sortir a passejar amb una mossa…), tots aquests seus comentaris, me’n distreien una vegada i una altra. Enfocava un vers, començava un poema, m’hi embardissava una mica… però de seguida tornava a la morta. De manera que vaig acabar escrivint això al facebook (n’he escapçat la part que ja he explicat aquí): “Unes dones grans que seuen a la taula del costat acaben de dir que aquella fa anys que és morta. Jo no en sabia res, i se’m fa, tot d’una, un nus a la gola! Quedo parat! Paradíssim, vaja! Commogut. No he sentit bé el nom d’aquella; no sé pas qui és, la finada. Però el fet és que no hauria dit mai de la vida que ja era morta. No sé de qui parlen, però no puc menys que pensar que la mort treballa amb una regularitat insubornable, no s’atura mai, no es cansa mai, indefallent, infatigable, brandant sempre la dalla amenaçadora, a punt per fer-la caure damunt el coll d’una altra víctima com qui talla la tija d’un gallaret. Ara mateix, qui s’havia de pensar que la no sé qui ja fa dos mesos ben bons que va traspassar! Jo no, vaja… Tot i no saber de qui parlen, no hauria dit mai de la vida que ja era morta!”.

Aquesta collonada de text, que potser no ho és tant, va motivar força comentaris al meu mur de les lamentacions i de les plasenteries. ¿Per què vaig enfilar-la, aquella tarda, amb la corda de la ironia, tot i tractar-se d’un tema tan greu com el de la mort? ¿No el podria haver tractat per una banda més seriosa?

El meu escrit era irònic i no ho era alhora. Ho era perquè es basava en una contradicció, en una aporia: per poder lamentar la mort d’una persona abans cal haver conegut aquesta persona (o, si més no, saber qui era). Cau de madur, ¿oi? No pots plànyer la mort d’algú que no coneixes, fora que aquesta mort sigui, per entendre’ns, una mort mediàtica. Per exemple, en el tràgic accident de German Wings jo havia tractat (un sol dia: la tarda que es va inaugurar el curs d’Òmnium Cultural a Olot amb una conferència meva sobre Vinyoli) la noia d’aqueixa ciutat que formava part del passatge, una noia casada amb un jove que també havia tractat esporàdicament. Vaig lamentar la mort d’aquesta persona, com també la de la resta de passatgers del funest avió pilotat —durant uns minuts fatals, i per error— per un malalt. Però en principi no trobes a faltar algú que no has conegut: algú que no has tractat, que no has estimat o apreciat, algú de qui no n’has sabut absolutament res. Posem per cas un pagès dels Urals que s’hagués ofegat en un safareig quan volia recuperar de l’aigua una eina que hi estava netejant. Passa el mateix amb els personatges de les novel·les: es moren i no ens afecta, fora que siguin personatges que hem conegut, perquè l’autor és molt bo i ens hi ha fet conviure d’una altra manera, més íntima i més fonda, una manera que transcendeix el paper, per entendre’ns.

¿Per què vaig escriure aquell post presumptament irònic, doncs? Continuem sentint parlar de la mort amb una certa feresa, i no sé si és el darrer tabú que resta dret, però gairebé. Ben certament, jo no coneixia la morta de què parlaven les meves veïnes de cafeteria: no n’havia sentit el nom, però, si l’hagués sentit, és ben probable que tampoc no hagués caigut en qui era. Ara, vaig identificar el que, en gramàtica, se’n diu el context oracional. I és un context oracional (“Saps qui s’ha mort, ¿no?”) que ja ens posa immediatament en guàrdia: ens en temem el pitjor. Puc identificar una mica els sentiments de l’única de les sis o set dones que no se n’havia assabentat: de cop, entén per què durant aquells dos mesos no havia coincidit pel carrer, ni enlloc, amb la traspassada (per cert, resulta molt més esperançador el terme traspassar que no pas els de morir o finar: almenys el mort sembla que vagi a alguna banda).

Com que, pel que sembla, tot ha passat tan ràpidament (és a dir: la dona ha traspassat tan ràpidament), potser pensa que ella mateixa podria haver estat l’escollida (i, per dins, sospira, alleujada, i, si els sabés, diria aquells versos de Rilke que reclamen dos dies més de juny). Jo, com he deixat ben clar, no havia sentit el nom de l’enduta (aquest adjectiu substantivat —si de debò existís per al significat que li he atribuït— és una paraula que encara inspira més por), tot i que, si l’hagués sentit, tampoc no n’hauria conegut la portadora. I, tot i això, experimento un conat d’esgarrifança, perquè trobo que darrerament la mort, com un petaner incorregible i molest, té massa tendència a pixar-se als portals del meu carrer. Diu el poeta Màrius Sampere: “em moro a sobre”. Últimament, el gossot de la mort té la bufeta massa fluixa, i pixa a tort i a dret, sí, i tot ho empastifa amb la seva ferum.

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"