Territori Zona Rural

Inútils

EL MOLAR1
Elisenda Trilla
Escrit per

Quan em van demanar d’escriure sobre la feina que he anat fent els últims anys, documentals que mostren a través d’experiències arreu del país, la relació de les persones amb el seu territori, vaig pensar que no calia, seria repetir-me en els arguments sobre els quals havia construït aquestes peces, el paisatge com a construcció cultural o el dret dels habitants a participar de la gestió dels llocs on han escollit viure. Realitats diverses, amb formes de posicionar-se i conclusions diferents. L’alta muntanya deshabitada, l’invisible Delta del Llobregat, el Priorat orgullós o una Terra Alta temptant la forma de presentar-se al món.

Necessitava trobar un tema, alguna cosa sorgida de l’experiència anterior, que em servís per encetar una nova manera d’acostar-me al territori. I vaig trobar-ho en un element que no ha sigut massa protagonista en el que he fet fins ara, sinó més aviat una insinuació, els espais que han deixat de ser útils, llocs que han perdut la seva oportunitat, en concret els espais industrials abandonats en zones considerades rurals, mines, fàbriques, granges. Llocs ara inútils, edificis buits que es van repetint, mica en mica al llarg de la geografia, esquitxant-la amb les seves taulades caigudes, finestres trencades i rajoles arrancades. Alguns s’han salvat abans d’arribar a aquesta situació tràgica, s’han trobat noves formes d’explotar-los, normalment sense establir cap mena de diàleg amb el seu passat, com per voler oblidar-lo. Allunyats de l’àmbit original de la producció s’han convertit en espais destinats al lleure. Però la majoria no han trobat la forma de renéixer.

En zones urbanes, als polígons que encerclen les ciutats, ja se’ls ha trobat nous usos, de la producció han passat al consum presentat com a lleure, clubs de pàdel, woks, sales de festa substitueixen fabriques i magatzems. Llocs viscuts per treballadors que en el seu temps lliure ocupen els espais que fins no fa gaire ocupaven altres treballadors, amb altres cares i indumentàries, però també amb uns drets laborals cada cop més insòlits.

Penso que podria ser interessant, a través d’aquest mitjà que és La Conca 5.1, començar un nou projecte, una mirada cap aquestes construccions, abandonades i segurament irrecuperables, d’aspecte fràgil i poc segur. Tot i que no fa pas tant, eren encara espais de vida. Construir un arxiu visual on recollir paisatges industrials condemnats a desaparèixer, recopilar sensacions al voltant d’aquests llocs no útils ara que encara existeixen. Trobar els edificis, alguns ja sé on són, passejar-hi la mirada com si es tractés d’unes ruïnes més nobles. Pensar en les persones que les varen habitar i de les que encara queden empremtes visibles. Què va passar amb el resultat del seu esforç? I amb elles?

De llocs fantasma n’hi ha molts d’escampats pel país, polígons ara buits o que mai es van acabar, construïts sobre terrenys agrícoles requalificats, barris residencials sense residents, andanes sense viatgers… però el que tractaré aquí són els edificis més discrets, rurals i industrials a la vegada, els que passen desapercebuts i has d’anar a buscar expressament. Possiblement aquells llocs que mai tornaran a renéixer.

EL MOLAR2

MINA LUSSA MARIQUITA.
EL MOLAR. 2016.

Sobre l'autor

Elisenda Trilla

Elisenda Trilla

El vídeo és la meva forma d'expressió i de relació amb els paisatges i l'activisme cultural, el meu gra de sorra en la construcció col·lectiva del territori.
Actualment formo part de l'equip de Produccions Saurines, una productora audiovisual amb base al Camp de Tarragona, nascuda amb la idea de mostrar la dimensió emocional, social i cultural d'aquest racó del Mediterrani.