Vi Vibrato Vínic

Embotellant la història, sembrant el futur

FotoPortada
Míriam Clotet
Escrit per

Tot allò que és bo, es fa esperar

La primera vegada que vaig conèixer a la Montse, en realitat va ser tastant un dels seus vins. Sense saber la procedència, ni les varietats, aquella elaboració en ampolla fosca i sense etiqueta, em va donar a conèixer quelcom que em va trencar els esquemes. Ens van explicar l’origen i l’autenticitat d’aquella ampolla, em vaig prometre visitar-la. Mesos després, em vaig apuntar a unes jornades de vi natural, ella era una de les ponents. El que vaig trobar era el que esperava: sinceritat, autenticitat i un gran somriure. Una gran comunicadora que ens va parlar de les varietats oblidades, de les no recordades, de les que es volen oblidar i una frase que se’m va gravar: “Tinc clar que no faig el millor vi del món, però el que faig és recuperar una mica de la història i preservar-la”. Apuntada mentalment.

Vam intercanviar molts mails, d’anada i tornada de dates, semblava impossible quadrar-ho, però finalment el dia va arribar. Plovia a bots i barrals, però la cita era inevitable, l’espera s’estava fent massa eterna.

La trobada

Un cop ens trobem, comentem el temporal, plou molt. Ella diu amb fermesa:
-Ja era hora que plogués. La gent pensa que únicament hauríem d’estar contents quan els pantans estan plens, perquè només pensen en el seu propi abastiment. Però que passa amb els agricultors? I amb els viticultors? Algú pensa en nosaltres?
M’agrada començar el matí amb una reflexió crítica.

Mas Molla, és un projecte familiar que es troba a Calonge, al Baix Empordà. El defineixo com un projecte perquè es dediquen a l’agricultura, fan vi i a més elaboren altres productes derivats de la terra, la majoria per abastiment propi. Són en certa manera uns intermediaris de la terra, així és com m’agradaria definir-los. La Montse és la cara més visible del celler, però té dues germanes més. Ella és la gran, però la Núria i la Neus també treballen de costat amb ella. Són la generació actual del relleu, però pots trobar tant a la seva mare Maria venent una ampolla com el seu pare Lluís, veremant. Mas Molla és un projecte de família.

Em canvio les botes a la cuina, l’olor de brou m’embriaga i m’enamora, sóc una enamorada de la sopa que hi farem. La Montse em mira i em diu:
-Un dia, la mare, cansada que es cremés el menjar mentre ella atenia els clients, va decidir que havia de trobar una solució. Els dissabtes són de brou perquè és l’únic que es pot fer sense estar-hi gaire a sobre.

IMG_7707

El mediadors de la Terra

Mas Molla no s’assembla a cap projecte que hagi visitat abans. La família Molla, elabora unes 50.000 ampolles. 15.000 d’aquestes ampolles queden reservades pels clients, que any rere any, emmagatzemen el seu estoc vinícola al celler. Venen directament a la gent que truca a la porta de casa seva (i gairebé a qualsevol hora), no hi ha etiqueta, la gent arriba en bicicleta o en Jaguar. La diversitat del seu públic impressiona, i la manera en què l’entenen et fan veure que és una lògica pura. Hi ha gent que quan ve a buscar el seu estoc, proven noves botes i tornen a reservar, o canvien, sempre hi ha una sorpresa preparada. Els veïns compren la seva fruita perquè ho han fet sempre, i els turistes un cop descobreixen el vi, apropen el cotxe i s’emporten una pila de capses cap al seu país d’origen. Però el vi és el complement de la fruita, o a l’inrevés. No entendrien un concepte sense l’altre, si un any la collita de fruita no és bona, es prova si amb el vi hi ha més sort i així viceversa. No penseu ni molt menys en un oportunisme, sinó en un respecte absolut per seguir fent el que pagesos feien: cuidar la terra donin el fruit que donin. No hi ha diferència entre un préssec i un gotim de raïm, tots dos tenen origen i fi, en el mateix punt.

Anem decidides a trepitjar aquesta terra. Anirem a les vinyes, les dues sabem que és el que més ens agrada, i acabarem, si la pluja ens ho permet, en el camp de fruiters. El terreny però, està realment està complicat, hi ha molt fang i les botes s’enganxen sense poder-ho evitar. La Montse es gira i em diu:

-T’ajudo princeseta?

I les dues riem. La Montse té un somriure franc i m’agrada.

IMG_7733

El seu territori, casa seva.

Malvasia, xarel.lo, picapolla, blanc de cera, picapolla moscatella, beba, roseta, planta acacia, garnatxa rosa, culló de gall, jaqué, monastrell, ull de llebre, garnatxa negra, aballer, negre calmet, ximoi, trobat, roig, mandó i un llarg etcètera. No és una broma, ho dic seriosament, aquesta és la llista d’algunes de les varietats (probablement no totes) que en més o menys presència, trobem a les seves vinyes. D’algunes hi ha menys, d’altres està replantant, però m’assegura que cada dia aprèn quelcom diferent d’alguna de les varietats que li fa prendre decisions, que ni tan sols havia imaginat. M’explica que tot és imprevisible i que des d’aquell lloc que sembla que viu en pau i harmonia sempre, també resulta difícil en certes ocasions prendre decisions. Les seves eleccions sempre són basades en la seva experiència, la majoria de coses les prova i llavors decideix, però la prova sempre té un cost i moltes vegades és difícil valorar si realment l’opció serà la correcta.

Quan visites els projectes des de fora, el romanticisme t’envaeix i per un moment perds el món de vista, pensant que un cop arrelat, tot és més fàcil i la vida s’integra perfectament amb les vistes. El silenci que regna, penses que forma part de la vida dels que li treballen, sense pensar en què mentre treballen, el seu cap va a mil patint si un any no plou, o de si plourà justament quan hagin de veremar.

Entre parcel·la i parcel·la agafem el cotxe, no estan molt lluny una de l’altre però visitar-les totes a peu ens portaria una estona. Aquest és el camí de cada dia de la Montse, el seu anar i tornar quotidià, però no va sola, l’acompanya la seva gossa, la inseparable Nika. Anar entre vinyes ens permet veure la terra des de diferents perspectives, observem les capes que componen el seu terreny: argila de diferents tonalitats, una mica de calcari, una composició múltiple que afecta diferent de totes les varietats que cultiva. L’orientació a les vinyes també és crucial, en el lloc on estan moltes vegades els núvols passen de llarg i es crea doncs, un microclima que fa que malgrat que 100 metres estigui diluviant, allà no plogui. Les vinyes tenen un color diferent, estan molt vermelles, hi ha una petita herba la vinagrella que cobreix part del terreny, i el seu efecte és espectacular.

Un total de 13 hectàrees de vinya, totes en vas, que donen la feina del doble o el triple. Tot ho fan a mà amb una cura impressionant. Tot i portar tota la vida treballant la vinya, em comenta que algunes tasques encara les fa el seu pare, perquè té cert respecte a fer-les malament. Ferir a les vinyes és el que li sap més greu, no pot pensar a tallar en algun lloc inadequat i que l’afecti.

Acabem com havíem promès al camp de fruiters, els cirerers ja estan florits en una de les seves 4 hectàrees. Hi ha molta diferència entre els arbres, realment semblen totalment diferents. La Montse m’explica, que és normal perquè són cirers de diferents famílies, té un coneixement molt extens de tot el que fa. M’explica totes les tasques que cal fer per tenir cura dels fruiters i la veritat, no entenc d’on surten les hores per poder fer tantes coses. Ella em comenta que és part de la vida, que ja ho tenen totalment integrat, que van fent. Al seu costat, sembla que tot sigui fàcil.

IMG_7769

El celler, una joia històrica.

El més important de Mas Molla, és la seva història. Tenen escrits que remunten la seva existència a l’any 1338.

170 botes velles grans d’uns 600 litres, configuren el celler. No hi ha cap d’igual i probablement ni tan sols hi ha dues que estiguin comprades el mateix dia. Algunes tenen tants anys que els hi han sortit petites esquerdes, ells amb molta paciència les arreglen, una mena de massilla orgànica que curen les ferides. En Lluís em comenta que creu que mai ha vist una bota nova a la seva vida, després corregeix, bé potser una o dues que va comprar el meu pare.

No hi ha cap bota que sigui 100% igual, cadascuna té les seves característiques. La Montse gairebé se les coneix totes, fa molt que les treballa i per tant sap el que aporta cadascuna. Cada bota, a la tapa, té una pila de noms.

-Quan algú ve a casa meva, tasta totes les botes que vol, i de les que més li agraden em reserven unes ampolles. Aquí deixo el nom de les reserves.
-I després passen quan volen a recollir-les? – pregunto
-Si, quan volen, vivim aquí, així que tenim gairebé sempre oberta la botiga.

Fem bromes de l’horari, i em diu que més d’una vegada ha hagut d’atendre a un client enmig d’una ploranera provocada per una pel·lícula de dissabte a la tarda. Tot el positiu i tot el que no ho és tant, unit de manera inseparable, en cas contrari no es podria entendre.

IMG_7765

La màgia

Acabem el recorregut pels passadissos foscos que configuren la cava, allà on les parets són més fosques pels fongs, allà on les seves particulars ampolles fan la seva particular criança. No intervenen, diuen que la natura té el seu propi ritme i la seva pròpia disposició, i que respecten tot el que ella faci.

Allà els clients confien les seves ampolles, tenen una vinacoteca de luxe, i a més a cost zero, cosa molt difícil de trobar a cap altre lloc.
-I si no vénen a buscar-les Montse que fas?
-La veritat, sóc plenament conscient d’aquesta situació, i de moment no m’ha passat mai. Però si es veritat que alguns em truquen i em diuen que no poden fer-se càrrec del que havien comprat i per tant no vindran a buscar-les, sempre avisen. Llavors trec les ampolles al mercat, és a dir a disposició dels clients que truquen a la nostra porta, i triguen pocs dies a tenir nous propietaris.

Li comento si alguna vegada s’ha plantejat treure el seu vi al mercat, sap que l’exportació seria un públic extraordinari, crec de tot cor que se’l rifarien, però això seria una manera diferent d’entendre Mas Molla i potser caldria replantejar-ho, de moment està contenta amb el que fa, i això avui en dia no és tan fàcil com sembla.

Al final encara m’ofereix tastar directament d’algunes botes, però tot i que em moro de ganes, la miro i li dic:
-Un altre dia Montse, deixa’m encara conservar una mica de màgia per la següent trobada.
I surto en silenci per no despertat ni per un segon l’encant fascinant que s’amaga dintre de Mas Molla.

IMG_7752

Sobre l'autor

Míriam Clotet

Míriam Clotet

Amb visió d'Enginyera Informàtica i passant per la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual, sempre he estat endinsada en el món dels sentits i la natura que els crea. El vi va arribar per posar sentit a les múltiples connexions i sinergies que em ballaven al cap. Em vaig adonar que a través d'una imatge i de la seva història, el vi és capaç d'arribar a qualsevol lloc del món.
Vaig començar amb un curs de tast a l'INCAVI, participant en l'Espai del Vi Català, fent Enologia i Tast (Nivell I i II) a l'ESHOB, assolint el WSET nivell 2 i actualment estudiant segon de sommelier. Durant 2 anys vaig formar part del duet vinícola 156vins treballant per la cultura i la difusió del vi català. Des de fa un any, el meu món vinícola cada cop està més endinsat en el món de la comunicació.
Sense dubtar-ho, crec que porto una mica de vi a la sang, i sempre estic intentant trobar en petits forats l'essència que desperta la màgia de les elaboracions. Sempre a través de les paraules, sempre a través de la imatge, sempre a través de fer sortir les emocions.