Em recordo, de ben jovenet, fins i tot molt abans que tingués edat per tastar vins, col·leccionant versos i fragments de novel·la o de memòries que hi feien alguna referència. Tinc una infinitat de llibres subratllats (amb llapis, sempre amb llapis, com prescric als meus alumnes!), i, en les pàgines de cortesia del davant, hi descobreixo sovint succintes notes com ara aquesta: “Vi, el beure dels déus”, o com aquesta altra: “Estralls del vi”; i, tot seguit, un número, que indica la remissió a la pàgina on puc tornar a trobar aquelles reflexions, aquells versos que un dia em van sorprendre i van motivar l’ús del llapis.
És a dir, abans que m’agradés el vi —vull dir, abans que jo prengués tant de delit a tastar-lo, a beure’n—, es podria dir que el vi ja m’agradava literàriament. ¿Eh que és curiós? No és del tot estrany, però: es tracta d’un dels elements més literaris que puguem concebre. Com el pa o l’oli. O no: tant com el pa, ja ho crec, i força més que l’oli.
Per Nadal vaig fer un viatge a Castella, i, com que m’agrada preparar també literàriament els meus viatges i sortides, aquest cop m’hi vaig endur el justament cèlebre Libro de buen amor, de Juan Ruiz, l’arxipreste d’Hita, i les poesies d’Antonio Machado, un dels poetes més importants de la llengua castellana. Jo, que sóc penedesenc de soca-rel (i mai millor dit, perquè tant soques com arrels de ceps queden ben a tocar de casa meva), però que, de fet, tinc sang del Camp (ma mare és de la Selva, i jo també me’n sento molt), admiro molt que en qualsevol restaurant mitjà d’aquelles terres regades (o no) pel riu Duero, l’ancha Castilla del refrany, terres vermelloses, com d’argila, i cels inacabables, poblats d’ocells que aquí ni ensumem (àligues, cigonyes, voltors…), admiro molt —deia— que en aquests restaurantets, en qualsevol fonducho de mala mort, trobis una carta de vins la mar de consistent, amb un mínim de quinze referències de Ribera del Duero, tot seguit entre set i deu de la Rioja i, per acabar, una desena més de denominacions d’allò que ells en diuen país i jo en dic Estat (entre aquestes del seu país i el nostre Estat, però, en general no n’hi sol haver ni una sola de catalana). Orgullosos i pagats de nosaltres mateixos com som els catalans, crec que en això, com en tantes altres coses, n’hauríem d’aprendre molt, dels castellans. S’ha dit tantes vegades, s’ha repetit tant, que fins fa basarda tornar-hi: caldria potenciar molt més el nostre producte de qualitat des de les cartes del restaurants. Fer, collons (amb perdó de l’expressió), país!
Però torno al que deia, a la substància, per entendre’ns, d’aquest article. Tenim un poeta, un escriptor, l’arxipreste d’Hita, que és un conyon de ca l’ample! Aquest bon home, que va viure a cavall dels segles XIII i XIV, va patir en carn pròpia (en ànima pròpia, fóra més just d’escriure) el despit amorós. (Juan Ruiz era un religiós, però no hi fa res: la gent religiosa constitutivament no són gens ni mica diferents dels que no ho som.) I per això, per prevenir els incauts davant les males arts del déu de l’amor, per conjurar-ne la perfídia, l’arxipreste va compondre un dels llibres més divertits —fixeu-vos què us diré— de tota la història de la humanitat. Un llibre en què arremet contra el mort i el qui el vetlla i no deixa res per verd. El Libro de buen amor, amb les seves tirades de quartets monorims, és una rodona meravella, que cap amant de la bona literatura no s’hauria de perdre!
I, com en qualsevol obra valuosa que ens hagi llegat la història, tampoc en aquesta no hi podien mancar les referències al vi. Perquè el vi, pres sense gaire mesura, ajuda a la desinhibició, certament, però sovint precipita al ridícul. (Obro parèntesi. En quaranta-set anys de vida, jo només m’he ensofrat dues vegades: per fortuna, cap de les dues no fou per ingestió de vi, sinó per la d’un moscatell d’ínfima qualitat —jo tenia quinze anys, llavors— i per la d’aquella borrascosa barreja que en diuen aigua de València —aquí en tenia vint, uf!—. En aquesta segona ocasió, es veu que vaig estar tan desinhibit que el que vaig fer durant unes dotze hores se m’ha esborrat completament de la memòria. Completament, com si no ho hagués viscut. Vaig acabar, sembla, dormint a casa de la noia de qui estava fondament enamorat. No recordo res. Però hi havia, pel que sembla, el marit de la noia, dormint amb ella al llit nupcial, com correspon, i jo, fet una merda, en un sofà, cargolat com una bèstia, una autèntica desferra humana. Tanco parèntesi.) Deia allò de Juan Ruiz, l’arxipreste d’Hita. Quin campió! Era un home savi —i savi, segurament, a còpia de cops i de flingantades.
Fixem-nos què diu sobre el vi. Corregeixo: què diu sobre una ingestió excessiva de vi:
La vista debilita, disminuye la vida,
piérdese fuerza toda al beber sin medida;
hace temblar los miembros, todo seso se olvida;
es, con el mucho vino bebido, toda cosa perdida
El qui estigui enamorat i vulgui mirar de conquerir l’objecte del seu desig, val més que no tasti el vi. No que no n’abusi, no: directament que ni el tasti:
Hace oler el aliento, repugnante basura,
huele muy mal la boca, no hay para esto cura;
abrasa las entrañas, el hígado tritura,
¡si quieres amar dueñas, de beber vino abjura!
El seguit de penjaments i diatribes contra el vi no s’atura aquí, emperò. Ruiz n’enfila uns quants més:
Los hombres que se embriagan, en seguida envejecen,
hacen muchas vilezas, todos los aborrecen,
en su color no están, sécanse y enflaquecen,
a Dios ofenden mucho, del mundo desmerecen
Quina mala premsa, oi, aquest senyor, contra una cosa que ens agrada tant i que no ens en podríem estar de cap de les maneres (almenys jo)! ¿Sabeu què sospito, però? Sospito que l’arxipreste, que sembla que era força bon vivant —no dic que fos un goliard, però sí un home que apreciava els plaers d’aquest món—, devia ser, també, un bevedor raonable de vi i altres substàncies espirituoses. Segur, vaja. Aquest quartet corregeix tot aquest enfilall de recomanacions que vèiem suara:
Es el vino excelente en su misma natura,
muchas bondades tiene, bebido con mesura;
mas, quien en él se excede pierde toda cordura,
Toda maldad del mundo hace y toda locura
És més clar que l’aigua, com se sol dir. Una aigua importantíssima, ja ho sabeu, perquè és un vuitanta per cent de la composició del vi (només per això, ja cal retre-li un homenatge incondicional).
Llegim, doncs, el llibre de l’arxipreste d’Hita, que, en definitiva, també prescriu que beguem vi (amb mesura). Jo, si fos periodista, no en tindria cap mena de dubte: un dels titulars que trauria d’aquesta obra immortal fóra el següent: “Segons Juan Ruiz, l’arxipreste d’Hita: El vi, excel·lent, té moltes bondats” (A tot aquell que hi objectés alguna cosa o volgués algun matís aclaridor, el remetria a la lectura completa del llibre. Al costat, això sí, d’un bon Ribera, producte de proximitat amb l’horitzó literari descrit).
