L'última ressaca Vi

El ram de flors

ramo-flores-bourguignon2
David Carabén
Escrit per

És possible que el “dar cera, pulir cera” de Karate Kid m’afectés més del compte. Potser és des que vaig veure la pel·lícula que pressuposo que la gran majoria d’activitats humanes comparteixen tècniques i recursos semblants, quan es tracta de transformar la realitat. Jorge Luis Borges defensava la idea que les metàfores que tenim a l’abast són comptades. També va dir allò tan bonic: “L’home creu que dibuixa el món i, en realitat, dibuixa la seva pròpia cara”.

Deu ser per tot això que, quan el Sergi Montalà em va explicar per primera vegada què aportava la bóta al vi, no vaig poder evitar de comparar el recurs al procés de masterització d’un disc. Durant un temps, la idea ha anat trucant a la porta de la meva atenció dispersa fins que, ahir, em vaig decidir a aprofundir-hi una mica. Com? Doncs tornant a trucar al Sergi i, és clar, contrastant el que em deia amb un altre amic, el Marc Abad, el tècnic de so de Mishima.

És possible que per gaudir-los plenament necessitem domar la música i el vi amb processos semblants? Per tal que la música sigui més audible i el vi més bevible, cal temperar-ne el caràcter de manera semblant? Quina qualitat salvatge comparteixen aquests dos elements que, per tal de fer-ne ús, abans els hem de civilitzar? “El primer que cal distingir és si la bóta és nova o no. Com més vella sigui, menys aportació tànica. Però, bàsicament, el pas per fusta poleix, dóna més estructura i més aroma al vi. I n’estabilitza el color”.

“La banda de freqüència audible per a l’ésser humà va dels 20 als 20.000 hertz. El bombo d’una bateria, per exemple, té un harmònic molt lleig entre els 160 i els 200 hertz. Sona nasal, com quan picaves en aquell tambor buit de Dixan on guardaves les fitxes del Tente. Es tracta de matar una mica aquest so i d’altres que poden aparèixer”.

“La primera fermentació del vi és l’alcohòlica. A les bótes s’hi produeix la segona fermentació, la malolàctica, quan l’àcid màlic es converteix en àcid làctic, més suau al tast. El malic és agressiu a les papiles i tapa els sabors. A la bóta, no l’eliminaràs del tot. Però sí que aconseguiràs ressaltar els sabors que quedaven ocults, com la fruita, i els aromes primaris del vi, els procedents del raïm”. “El que fas a la masterització és comprimir aquests sons, baixant-ne alguns i realçant-ne uns altres. Per exemple, quan cantes baixet, com xerrant, es tracta que el bombo no es mengi les freqüències de la veu”.

Podria seguir afegint fragments de les dues converses telefòniques. Parlen del mateix i de coses diferents alhora. Però sempre responen indirectament les preguntes. Em sembla fascinant que música i vi ens produeixin aquell efecte alliberador de l’ànima, tan reconeixible, només a través de l’equilibri entre les seves parts constituents. Fins que, de sobte, em giro i veig un ram de flors sobre la taula. Al bell mig d’aquesta ciutat de vidre, ferro i pedra, algú ha collit quatre flors i les ha ficat en un gerro amb aigua, per tal que els badocs com jo ens recordem, de tant en tant, de la natura.

Sobre l'autor

David Carabén

David Carabén

Cantant i compositor del grup Mishima. Amant del vi i elaborador del vi Set Tota la Vida