El poder de la mirada del turista i l’avidesa dels oportunistes

Recentment, la revista Hosteltur, publicava una notícia amb el títol “Euskadi: las imágenes de ‘hormigueroturístico causan preocupación en la que s’informava amb la il·lustració del vídeo que acompanya aquest post, d’una gran aglomeració de turistes aquestes darreres vacances de Setmana Santa caminant pels indrets de la Costa de Biscaia on es varen rodar recentment capítols de la famós sèrie “Joc de Trons” com colònies de formigues pels corredors dels penya-segats (veure informació dels exteriors). L’alcaldessa de la localitat de San Juan de Gaztelugatxe mostrava l’alarma i demanava reflexió sobre el problema per prendre mesures.

Des de l’ajuntament es plantejaven la preocupació perquè el turista no sortís decebut de la visita en trobar aquelles aglomeracions.

Tot viatjant, us deu haver passat, sobretot en dates de màxima activitat turística, que en arribar a un indret turístic que us imaginàveu verge o mig desert de persones us sorprenia negativament trobar-lo saturat de visitants amb càmeres, gorres i ulleres de sol, tot circulant amb dificultats entre la gernació de gent. La primera pregunta que en aquests casos sovint ens fem és, si no ho hauríem d’haver previst i, tot seguit, ens plantegem si val la pena quedar-se a fer la visita sencera del lloc. Si anem en grup, segur que algú dirà que només els privilegiats poden escollir els moments menys actius per fer turisme i que, per altra part, cada cop és més freqüent trobar aglomeracions de turistes als indrets, monuments i paratges famosos. El que és segur, és que l’indret ha insatisfet les nostres expectatives i això no agrada als que volen que la imatge d’una destinació sigui la millor, perquè pensen que pot actuar com a efecte desmotivador per atraure nous visitants.

stonehenge-dawnRecordo la meva visita al monument megalític de Stonehenge, al Sud d’Anglaterra, que vaig poder fer malgrat les aglomeracions i trobar-me en ple més d’Agost, de manera còmode i aturant-me a cada indret que volia per fer fotos sense que hi apareguessin turistes. Això va ser possible gràcies a la bona organització del lloc que havia acordonat el perímetre del monument i regulava l’accés de persones per evitar aglomeracions en el circuit perifèric al cercle de pedres. Una altra solució es va portar a terme al Parc Güell, amb menys èxit, perquè les aglomeracions segueixen, malgrat l’esperança de l’Ajuntament de Barcelona de reduir la demanda fixant un preu d’entrada. Respecte a Stonehenge, on també calia pagar una entrada, la diferència la trobem en la regulació del flux de persones dins del monument. És cert que la diferència en el nombre de visitants que reben Barcelona o el comtat de Wiltshire (on hi ha també grans i famosos castells per a visitar com el de la famosa sèrie “Downton Abbey”) és també molt gran i, per tant, la solució és més fàcil al comtat anglès.

park guellLes aglomeracions són negatives, sens dubte, per la satisfacció del turista, però també ho son per a la conservació dels llocs. La despesa anyal que l’Ajuntament de Barcelona ha de fer per reparar danys al mobiliari i arquitectura del Parc Güell causats pels turistes planteja si cal permetre les aglomeracions de turistes. Mentre que als museus les aglomeracions originen (fins i tot sense que els visitants arribin a tocar físicament les obres) danys, per l’elevació de la temperatura, per la concentració de monòxid de carboni, etc., als monuments i paratges a l’aire lliure cal afegir-hi la dificultat per prevenir la interacció física dels visitants amb l’entorn i els possibles danys que puguin causar. Ara bé, el límit de la càrrega d’un lloc ja fa temps que s’aplica en els Parcs Naturals, els primers indrets turístics que varen ser preservats dels efectes nocius de les aglomeracions.

Malgrat que fins ara les destinacions amb més aglomeracions eren sobretot les grans metròpolis turístiques, però també les destinacions de costa o les estacions d’esquí, cal donar-se compte que el problema de les aglomeracions de turistes és cada cop més estesa arreu de les destinacions turístiques emergents. Entre altres coses, perquè els fluxos de turistes els controlen l’accessibilitat i per tant, les companyies aèries i altres companyies de transport, com també la capacitat de l’oferta d’allotjament i d’oci, que també tendeix a massificar-se al voltant de les noves destinacions d’èxit.

Per a les persones de la destinació, les aglomeracions alteren el seu dia a dia i, a més, els obliga a suportar les conseqüències d’una transformació dels serveis i de l’oferta comercial que s’orienta al turista i encareix les condicions de vida al seu barri tradicional (augment de terrasses de bars, la gentrificació i el tancament de comerç tradicional i substitució per restaurants, bars o comerç de souvenirs o de productes de roba, etc.). Els alcaldes, les autoritats més properes al ciutadà, el càrrec dels quals depèn més de l’acceptació ciutadana de les seves decisions polítiques que altres autoritats públiques d’administracions estatals o autonòmiques, els preocupa la satisfacció del turista, però cada cop més la del ciutadà. El turisme massificat de grans aglomeracions fa que cada cop siguin més les destinacions en les que el descontentament dels ciutadans planteja necessitats de una nova planificació turística. Potser fruit d’això, la OMT (Organització Mundial del Turisme) ha declarat l’any 2017 com “l’any del turisme sostenible per al desenvolupament” entès, entre d’altres, com a activitat  sostenible amb l’entorn, responsable socialment i que garanteixi el desenvolupament  econòmic del territori.

El problema dels efectes del turisme massificat l’explicava molt bé el documental emès fa poc per TV3 “El turisme transforma les destinacions” on es fa èmfasi en l’impacte tant positiu com negatiu a les destinacions. La controvertida solució es posa de manifest en les valoracions d’algunes de les persones que hi intervenen, que mostren al documental una preocupant manca de sensibilitat amb la insatisfacció dels ciutadans i estan més preocupats en perdre l’oportunitat de captar el màxim nombre de turistes aprofitant la bonança. En canvi, hi trobem experts economistes que expliquen que la quantitat de visitants té efectes negatius en els sous i la precarietat dels contractes, i en els ingressos fiscals, mentre que una aposta per la qualitat i una reducció de capacitat, ens acostaria a models més sostenibles i exitosos com el de Suïssa, on els professionals del turisme cobren sous molt més alts amb contractes llargs, major despesa per turista i ingressos més alts per les administracions que els permet compensar a la ciutadania dels possibles efectes negatius del turisme.

Al meu entendre, en casos com Barcelona, i en la majoria de destinacions massificades, hi ha una estratègia empresarial d’oportunitat que prima les inversions a curt i mig termini  per aconseguir beneficis immediats, de manera que la quantitat d’arribades i de pernoctacions els suposa una entrada garantida de diners malgrat mantenir preus baixos, mentre que poden millorar els marges a partir de reducció de costos com els de personal, a través de sous més baixos, contractes precaris i externalització de serveis bàsics, com la neteja. Per altra part, el turisme és un sector estretament lligat al negoci immobiliari que darrerament ha demostrat un funcionament extractiu, depredador i especulatiu molt nociu per a l’economia popular.

S’ha comprovat que les accions administratives moderadores de la concentració turística poden tenir efectes positius en l’especulació immobiliària d’una destinació. En el cas de Barcelona, per exemple, podem observar la coincidència d’un alentiment en el creixement dels preus de l’habitatge (veure notícia Diari Ara) amb l’aprovació per part de l’Ajuntament de Barcelona del PEUAT, l’acció més important del qual és la prohibició de més pisos turístics i també la pròrroga de la moratòria hotelera a la ciutat.

Les grans destinacions com Barcelona tenen, a més, un públic de luxe molt fidel, mentre que el seu prestigi garanteix també una demanda forta en tots els altres segments. Tal com s’ha fet en altres ciutats com Nova York, Londres o Amsterdam, es pot racionalitzar la capacitat d’allotjament de l’àrea o nucli central, reduint places hoteleres, per exemple, al municipi de Barcelona i afavorir la creació de nova oferta hotelera a d’altres ciutats o àrees de la regió metropolitana. Això exigiria, però, millorar els transport públics que connectessin els principals nodes de la regió metropolitana  valoritzar el patrimoni turístic en aquestes zones perifèriques i incentivar a la creació de nous pols d’atracció (serveis, oci, esport, cultura, etc.).

sagrada famíliaAixò no evitaria aglomeracions als monuments i atractius principals de la destinació. En el cas de Barcelona, és ben cert que la Sagrada Família seguiria rebent milions de visitants, però si s’ordenés la visita en funció de l’activitat i el temps d’estada al lloc, es podrien millorar els fluxos i reduir les concentracions pels voltants del monument. Segons un estudi recent de l’Ajuntament de Barcelona (veure notícia d’el Pais), només el 20% del turistes que visiten el monument, entren dins del recinte. Això permet deduir que amb una intervenció urbanística important a l’entorn del temple, es podrien resoldre bastants dels problemes que el turisme causa als veïns del barri. Quan als barris de la Rivera, barri Gòtic i el Raval, no hi ha dubte que caldria intervenir en esponjar el barri de manera decidida d’una bona part d’hotels i apartaments turístics per traslladar-los a zones més perifèriques, a la vegada que caldria regular els preus dels lloguers tant del comerç com de la vivenda per atraure de nou veïns permanents, tal com l’Ajuntament de Barcelona ha reclamat al govern de l’Estat. Per a una millora dels fluxos de turistes i de ciutadans, no hi ha dubte que cal una aposta important pel transport públic metropolità i polítiques d’incentivació de l’ús d’aquest transport en detriment del cotxe privat dins del municipi de Barcelona.

Les aglomeracions no les provoquen només la iniciativa de les persones ni tampoc només el potencial atractiu de la ciutat. Són més aviat la conseqüència de la forta dinàmica actual de funcionament del negoci turístic que aprofita el potencial atractiu de la destinació per incidir en la iniciativa del turista a través de preus baixos en el transport i l’allotjament. És una dinàmica que s’està imposant (que també es dona en altres negocis basats en el consum massiu) i que es basa principalment en una estratègia d’oportunitat per atraure el màxim nombre de turistes el més aviat possible.

Malgrat l’estabilitat i el constant creixement del negoci turístic, les destinacions no sempre tenen la seguretat de que la demanda continuï creixent o fins i tot que es mantingui. Factors exògens com la conjuntura econòmica dels mercats, la estabilitat política de la regió, o factors de caire meteorològic incideixen sovint en canvis inesperats de la demanda. Però, a més, recentment hi ha dos factors que amenacen al turisme com és el canvi climàtic, per l’augment de catàstrofes meteorològiques i l’estabilitat dl preu del petroli. Aquest segon factor podria afectar els preus del transport (el preu del carburant suposa el 29% dels costos operatius d’una companyia). Per aquests motius, qualsevol previsió més enllà de 10 anys no pot garantir un flux de turistes semblant a l’actual en cap de les principals destinacions del mon.

Els governs tenen una tasca important i difícil per evitar que en moltes de les destinacions actuals s’acabi generant un èxode dels veïns  per culpa del turisme i després es morin d’èxit. Una metàfora apocalíptica del possible ocàs d’una destinació turística massa sobredimensionada podria ser la que hem observat en la imatge de la ciutat de Detroit (veure notícia), només que en lloc de fàbriques buides podríem trobar-hi hotels i edificis de vivenda buits i destartalats en ple centre de les destinacions. Algo que la crisi financera ja ha deixat veure en algunes poblacions del Sud d’Europa, però que podria ser molt més greu.