El plor de la vinya Vi

El dubte

p1230304
Jordi Llavina
Escrit per

En la vida, de tant en tant, ens assalta un dubte, o molts dubtes, i ho sol fer —ho solen fer— amb tota la cruor de la incertesa —que és una condició inherent als dubtes, a tots: del més xic al més gros—. I és que els dubtes sempre ens predisposen a la temeritat de voler saber més i, a la vegada, ens enfronten a la por de no saber si podrem atènyer, o no, aquell coneixement.

Jo, a la vida, he dubtat molt. De fet, diria que he dubtat més que no pas he afirmat o confirmat o refermat. És més, gosaria concloure que, en la meva existència, no he fet sinó dubtar, dubtar, dubtar (he dubtat tant que arribo a dubtar si no he dubtat massa i tot!). Descartes va popularitzar el dubte metòdic, cosa que va representar un enorme avenç en la història de la filosofia i del coneixement en general; i sí, cal reconèixer-l’hi, i aplaudir-l’hi, i cal admetre, amb ell, que, davant certes situacions ignotes, el dubte ens pot permetre passar un riu a gual o determinar el curs d’un planeta. Però aquesta bona premsa del dubte no sempre és justificada, o merescuda. ¿Quants milions de dubtes, cada dia al món, fan encallar les persones, les fan avançar precàriament damunt sòls que tremolen, les condemnen a donar voltes i més voltes infructuoses a una mateixa qüestió? Hi ha molts més dubtes que no pas veritats absolutes. Per sort! En realitat, els dubtes són pertot i, en canvi, aquesta llei de veritats, ¿qui les ha vistes?

Començo a escriure aquest article el 18 de febrer del 2016, i no tinc cap mena de dubte que l’escenari des d’on el redacto és un dels més bells que podria tenir en el país: un alberg de vistes esplèndides, a tocar de Bellver de Cerdanya, on passo quatre dies amb una seixantena de nois de batxillerat als quals tres professors i jo mateix hem acompanyat en un viatge a la neu. (Vaig dubtar si esquiar o no, i finalment vaig decidir que no: mantinc la meva virginitat respecte a aquest esport. Començo a dubtar, però, que, a punt de fer els quaranta-vuit, arribi a esquiar mai de la vida.)

I torno a dubtar, i em sembla que la naturalesa del meu dubte no és pas menor. Vull explicar-vos la història per menut, però. A vosaltres us correspondrà determinar si aquest dubte meu és una cosa que ens encara a la insondable i atàvica por dels humans davant les qüestions fonamentals de la vida o si, ben al contrari, és una rasa collonada. No descarto que pugui ser això darrer, tot i que, ara com ara, jo ho visc com si es tractés del primer que he escrit.

Fa uns quants dies, vaig fer, als meus ex alumnes del curs de Poesia de l’Ateneu Barcelonès, una visita guiada al Museu de la Vida Rural —naturalment, van caure de cul de l’admiració!—, i, tot seguit, vam arribar-nos fins a aquesta part nord de la Conca de Barberà que és Vilafranca del Penedès i rodal, i vam dinar en el restaurant del meu germà, el Cigró d’Or. Tot va anar com una seda, tal com ho havia previst, i tots plegats vam passar una delitosa jornada de retrobament. Són alumnes d’una certa edat, n’hi ha alguns de jubilats; per tant, com se sol dir, no es moquen amb mitja màniga.

Esplèndids com són, no únicament van voler pagar, tant sí com no, el meu dinar, sinó que, endemés, em van fer un senyor regal. I és precisament aquí on neix el meu dubte. Fa una setmana que rumio amb qui l’he de compartir, aquest regal, perquè no és cosa de quedar-me’l per a mi tot sol. Entre els de la colla, hi ha un autèntic connaisseur en matèria de vins, que és el que devia suggerir: “Li regalarem això”. Els meus amics de l’Ateneu em van fer present de dues ampolles de Clos Mogador 2013 (en el meu primer article a La Conca 5.1 ja vaig aclarir que destacava en cursiva les obres literàries i artístiques, com també els noms dels bons vins). La primera reacció que vaig tenir va ser botar d’alegria! Conec l’excel·lència d’aquest vi, i jo, des d’aquell moment, ja n’era posseïdor (i posseïdor no pas d’una, sinó de dues ampolles!). Però, tot seguit, vaig començar a inquietar-me per tot de dubtes que em tenallaven: ¿quina podia ser l’ocasió propícia per obrir un vi com aquell? ¿La trobaré, aquesta ocasió? M’agradaria poder-lo destapar amb una persona especial, o fins i tot summament especial, però ¿com? ¿Com la trobo, vull dir, que no la conegui ja? I, posat cas que la trobi, ¿caldrà que cuini per a aquesta persona, jo (perquè, ¿bé s’ha d’oferir alguna cosa, amb el vi, no?). Sóc un bevedor moderat de vi. I ben sovint me n’obro ampolles per a mi tot sol, ampolles fins i tot de qualitat. Ara bé, un Clos Mogador 2013, ¿no és una mica massa? Em recaria de fer-ho!

Tinc les dues ampolles intactes a casa. Me les miro, n’acaricio l’etiqueta, les sospeso. ¿I si no les obro mai?, m’he arribat a plantejar. Dubto. Però llavors, ¿quina diferència hi ha entre una ampolla no oberta d’un gran vi i una altra també per estrenar d’un vi més mediocre? El valor que atribuïm al vi en qüestió, esclar. ¿Què faig? ¿I si n’obro una amb una persona que em creia que era especial i, a l’hora de la veritat, no ho era gens ni mica, o no ho era prou? Me’n penediré tota la vida! És enormement arriscada, aquesta opció! Ai, les meves dues ampolles: me les miro, n’acaricio l’etiqueta, les sospeso; i me les torno a mirar, n’acaricio de nou l’etiqueta, les sospeso per enèsima vegada…

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"