Territori Territori polièdric

Conversió ecològica davant la ideologia del transhumanisme

abejas-einstein
Albert Cortina
Escrit per
  1. Ecomodernisme i renaturalització tecnològica

Les abelles silvestres a Europa estan amenaçades d’extinció. Segons una recent avaluació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (Nieto, et al., 2014) es molt probable que durant les properes dècades es redueixin dramàticament els seus hàbitats i que es produeixi un greu declivi de la població de les especies d’aquest insecte a tot el món.

La solució als problemes de pol·linització de les flors que comporta aquesta dràstica reducció de la població d’abelles podria ser als drons. Almenys així ho consideren a l’Institut Avançat de Ciència i Tecnologia Industrial (AIST) del Japó que treballen en pol·linitzadors robòtics creats a partir de drons inspirats en les abelles amb l’avantatge afegida, segons argumenta l’equip d’investigadors del citat centre de recerca, que amb els pol·linitzadors artificials es poden triar i programar les rutes de pol·linització en grans àrees de cultiu (probablement transgènic) gràcies a sistemes de càmeres, GPS i intel·ligència artificial.

Serveixi aquest exemple per introduir el concepte d’ecomodernisme (també denominat modernisme ecològic o modernisme ambiental), moviment que veu la tecnologia com la clau de la solució als problemes ambientals globals, i que esta guanyant adeptes i molta repercussió, així com controvèrsia i debat en els cercles acadèmics i a les entitats conservacionistes tradicionals.

Segons el Manifest Ecomodernista (Asafu-Adjaye, et al., 2015), la tecnologia es la solució i no el problema. En opinió d’aquests autors, l’aprofitament de la innovació i l’impuls de l’emprenedoria poden salvar el planeta. Segons els ecomodernistes, cal utilitzar les tecnologies emergents no per conquerir la natura, sinó per donar-li espai, per renaturalitzar el nostre hàbitat humà, ni que sigui de forma sintètica o artificial. En aquest sentit, afirmen que si poguéssim reduir l’espai del planeta que utilitzem per realitzar les nostres activitats – per mitjà de tecnologies més intel·ligents, ecològiques i eficients-, llavors la natura podria quedar-se amb la resta.

La tensió entre fins a quin punt la tecnologia pot resoldre els nostres problemes ambientals i humans, així com fins a quin punt els agreuja no es nova. Però el sorgiment d’una agenda d’aprofitament de l’avanç tecnològic per millorar i restaurar la natura si que resulta nou.

  1. Transhumanisme i evolució cap a l’Homo Deus

Per altra banda, un moviment paral·lel a la visió ecomodernista conflueix en aquests temps accelerats de la hipermodernitat (Lipovetsky, 2006). El moviment anomenat transhumanisme parteix de l’anhel de superació de l’ésser humà i apunta vers un ésser qualitativament millor mitjançant la implementació de la tecnologia en el nostre cos i ment. Es pretén un Homo Deus per quan els cossos i els cervells siguin producte del disseny biotecnològic (Harari, 2016).

Segons la World Transhumanist Association, podem entendre el transhumanisme com una manera de pensar en el futur basada en la premissa que l’espècie humana en la seva forma actual no representa el final del nostre desenvolupament, sinó més aviat una etapa relativament preliminar (Postigo, 2009).

El filòsof Nick Bostrom ha definit formalment el transhumanisme com “un moviment cultural, intel·lectual i científic que afirma el deure moral de millorar les capacitats físiques i cognitives de l’espècie humana, i aplicar a l’home les noves tecnologies, a fi que es puguin eliminar els aspectes no desitjats i no necessaris de la condició humana: el patiment, la malaltia, l’envelliment i, fins i tot, la condició mortal” (Bostrom, 2005).

Amb aquestes premisses, els transhumanistes no dubten a pensar-se a si mateixos com una extensió de l’humanisme, ja que comparteixen la seva preocupació pels éssers humans en general i pels individus en particular. Consideren que, encara que no s’aconsegueixi la perfecció, si és possible millorar les coses promovent un pensament racional. El seu èmfasi està centrat en el potencial d’”arribar a ser” del que disposem. Per això és pel que afirmen que és necessari i desitjable millorar la condició humana, i emprar mitjans racionals per aconseguir-ho. Aquesta millora no queda restringida a l’extern i ambiental (la cultura, l’educació, els mètodes humanistes tradicionals), sinó que també s’aplica a l’organisme humà. I és aquesta aproximació la que permet pensar en anar més enllà de l’humà actual (Cortina, 2016).

En aquest sentit, el Manifest Posthumanista, en el qual s’exposen les principals tesis d’aquesta ideologia de signe tecnocentric, afirma per una banda que “tot progrés de la societat humana s’articula cap a la transformació de l’espècie humana tal i com és entesa en aquests moments” i per altre banda s’afirma que “els cossos humans no tenen límits” (Pepperell, 2003).

No obstant això, estem més d’acord amb el parer del filòsof i teòleg Francesc Torralba quan afirma que “el límit de la finitud és insuperable perquè forma part consubstancial de l’ésser humà. /…/ Enfront de la finitud, hi ha la posició estoica que postula transitar de l’amarga resignació a la serena acceptació; però també hi ha una altra posició: l’esperança cristiana, la confiança que no estem sols, l’esperança que l’infinit sostingui el que és finit i l’alliberi de la limitació” (Torralba, 2016).

A la trilogia publicada conjuntament amb el científic Miquel-Àngel Serra (Cortina i Serra, 2015, 2016a, i 2016b) ja apuntàvem la necessitat de fer un anàlisi crític i un debat transversal sobre aquest relat d’abast global que ens presenta el transhumanisme i que suposa una nova concepció del futur de l’ésser humà.

Tot i les diferents aproximacions que podríem haver escollit  en relació amb els reptes plantejats per la ideologia transhumanista, en el present article hem volgut centrar-nos, ni que sigui de forma molt sintètica, en el concepte de desenvolupament.

Per la Singularity University, institució acadèmica de referència de la ideologia transhumanista quina missió es “reunir, educar i inspirar a un grup de dirigents que s’esforcen per comprendre i facilitar el desenvolupament exponencial de les tecnologies i promoure, aplicar, orientar i guiar aquestes eines per resoldre els grans desafiaments de la humanitat” (https://su.org/), certament el desenvolupament humà resultarà exponencial a partir de la convergència de les tecnologies emergents que suposaran canvis disruptius en l’evolució humana i en la biosfera.

Aquesta visió tecnoptimista del desenvolupament exponencial contrasta amb un altre visió més centrada en el desenvolupament humà integral i en el desenvolupament sostenible defensada des d’altres cosmovisions sobre l’evolució humana i el progrés. Una aproximació humanista cristiana basada en l’ecologia integral ha estat magníficament tractada tant pel papa Benet XVI a l’encíclica  Caritas in veritate com pel papa Francesc a la més recent encíclica Laudato Si’ en la que se’ns convida a una autentica conversió ecològica i a mirar el món per descobrir el valor intrínsec de les persones, de la resta dels essers vius i del conjunt de la creació, front de la mirada utilitarista i tecnocràtica que predomina actualment; una mirada holística des d’un enfocament sapiencial que evita qualsevol reduccionisme (Carrera i Puig, 2017).

El transhumanisme se’ns presenta com la nova utopia del segle XXI. No obstant això, cal tenir en compte, com assenyala David Jou a l’epíleg del llibre Angels i robots del filòsof Jordi Pigem que “sense una sèrie de virtuts bàsiques, tota utopia ha generat inferns” (Jou, 2017). Per Pigem, en aquests moments “hi ha dos camins, el de la interioritat i el de la reïdificació. Hi ha dos models: el dels àngels i el dels robots. Són models incompatibles, son camins divergents. I cal escollir” (Pigem, 2017).

  1. Paradigma tecnocràtic i desenvolupament humà integral

En sí mateixa considerada, la tècnica es ambivalent. L’encíclica Caritas in veritate (Benet XVI, 2009) inicia el seu capítol sisè dedicat al desenvolupament dels pobles i la tècnica constatant que si d’un costat hi ha actualment qui es propens a confiar completament a ella el procés de desenvolupament, de l’altre, s’adverteix el sorgiment de ideologies que neguen totalment la utilitat mateixa del desenvolupament, considerant-lo radicalment antihumà i que únicament comporta degradació. Així, s’acaba a vegades per condemnar, no tant sols la manera errònia i injusta en que els homes orienten el progrés, si no també els descobriments científics mateixos que, pel contrari, son una oportunitat de creixement per tots si s’utilitzen bé. Tal i com assenyala el papa Benet XVI “la idea d’un mon sense desenvolupament expressa desconfiança en l’home i en Déu. Per tant, es un greu error menysprear les capacitats humanes de controlar les desviacions del desenvolupament o ignorar inclús que l’home tendeix constitutivament a “ser més”. Considerar ideològicament com absolut el progrés tècnic i somiar amb la utopia d’una humanitat que retorna al seu estadi de naturalesa originari, son dos formes oposades per eximir al progrés de la seva valoració moral i, per tant, de la nostre responsabilitat” (Benet XVI, 2009).

Com assenyala el Papa emèrit, “la persona humana tendeix per naturalesa al seu propi desenvolupament integral. Aquest no està garantit per una sèrie de mecanismes naturals, si no que cada un de nosaltres es conscient de la seva capacitat de decidir lliure i responsablement. Tampoc es tracte d’un desenvolupament a mercè del nostre caprici, ja que tots sabem que som un do i no el resultat d’una autogeneració. La nostre llibertat esta originalment pel nostre ésser, amb les seves pròpies limitacions. El desenvolupament de la persona es degrada quan aquesta pretén ser l’única creadora de sí mateix. De manera anàleg, el progrés dels pobles es degrada quan la humanitat pensa que pot recrear-se utilitzant els prodigis de la tecnologia. Davant aquesta pretensió prometeica, hem de enfortir l’apreci per una llibertat no arbitraria, si no vertaderament humanitzada pel reconeixement del bé que la precedeix. Per assolir aquest objectiu, es necessari que l’home entri en sí mateix per descobrir les normes fonamentals de la llei moral natural que Déu ha inscrit en el seu cor” (Benet XVI, 2009).

El desenvolupament tecnològic pot animar la idea de l’autosuficiència de la tècnica, quan l’home es pregunta únicament pel com, en comptes de considerar els perquès que l’impulsen a actuar. Per això la tècnica té un rostre ambigu. Nascuda de la creativitat humana com instrument de llibertat de la persona, pot entendre’s com element d’una llibertat absoluta, que desitja prescindir dels límits inherents a les coses, com planteja la visió transhumanista. El procés de globalització actual podria substituir les ideologies per la tècnica transformant-se ella mateixa en un poder ideològic, que exposaria a la humanitat al risc de trobar-se tancada dins d’un a priori del qual no podria sortir per trobar l’ésser i la veritat. En aquest sentit, cada un de nosaltres coneixeria, avaluaria, i decidiria els aspectes de la seva vida des d’un horitzó cultural tecnocràtic, al que pertanyeríem estructuralment, sense poder trobar mai un sentit que no fos produït per nosaltres mateixos. Quan l’únic criteri de veritat es l’eficiència i la utilitat, es nega automàticament el desenvolupament. Tal i com assenyala el papa Benet XVI, “la clau del desenvolupament està en una intel·ligència capaç d’entendre la tècnica i de captar el significat plenament humà del quefer de l’home, segons l’horitzó de sentit de la persona considerada en la globalitat del seu ésser.  La llibertat humana es ella mateixa únicament quan respon a l’atractiu de la tècnica amb decisions que son fruit de la responsabilitat moral. Per això la necessitat apremiant d’una formació per un ús ètic i responsable de la tècnica. Conscients d’aquesta atracció de la tècnica sobre l’ésser humà, cal recuperar el verdader sentit de la llibertat, que no consisteix en la seducció d’una autonomia total, si no en la resposta a la trucada de l’ésser, començant pel nostre propi ésser” (Benet XVI, 2009).

L’absolutisme de la tècnica tendeix a produir una incapacitat de percebre tot allò que no s’explica amb la pura matèria. No obstant, tots els homes tenen experiència dels aspectes immaterials i espirituals de la seva vida. Segons Benet XVI, “el desenvolupament de l’home assoleix el seu més alt nivell si considerem la dimensió espiritual que ha d’incloure necessàriament el desenvolupament per ésser autèntic. Per això es necessiten uns ulls nous i un cor nou, que superin la visió materialista dels aconteixements humans i que vislumbrin en el desenvolupament quelcom més que la tècnica no pot oferir. Per aquest camí es podrà aconseguir aquell desenvolupament humà i integral, quin criteri orientador es troba en la força impulsora de la caritat en la veritat “(Benet XVI, 2009).

  1. Conversió ecològica i interioritat humana

Davant d’aquestes propostes del moviment ecomodernista i de la ideologia transhumanista necessitarem adoptar una actitud humil, prudent i responsable, sent plenament conscients de la nostra pertinença com a gènere humà al conjunt dels sistemes de la Terra, atenent d’aquesta manera a una ecologia integral, fruit d’una autèntica conversió ecològica tal i com ens proposa el papa Francesc a la seva carta encíclica Laudato Si ‘.

Per Francesc, “la cultura ecològica (…) hauria de ser una mirada diferent, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic (…) Cercar només un remei tècnic a cada problema ambiental que sorgeixi, és aïllar coses que en realitat estan entrellaçades, i amagar els veritables i més profunds problemes del sistema mundial ” (Francesc, 2015).

Laudato Si’ no és simplement una nova crida espiritual a despertar la consciència social i ecològica. Convida a una reflexió en profunditat sobre la condició humana actual i sobre el “paradigma tecnocràtic” que avui amenaça tant la interioritat humana com la sostenibilitat. És, en les seves pròpies paraules “una invitació urgent a un nou diàleg” (Pigem, 2017).

Pel papa Francesc, el problema fonamental és un altre més profund encara: la manera com la humanitat de fet ha assumit la tecnologia i el seu desenvolupament junt amb un paradigma homogeni i unidimensional. En aquest paradigma, es destaca un determinat concepte del subjecte: un concepte del subjecte que progressivament, en el procés lògic-racional, abraça i així posseeix l’objecte que es troba fora. I aquest subjecte es desplega en l’establiment del mètode científic amb la seva experimentació, que ja és explícitament tècnica de possessió, domini i transformació.

No es tracta de retrocedir al passat, sinó de “minorar la marxa per a mirar la realitat d’una altra manera (…). La ciència i la tecnologia no són neutrals, però poden implicar des del començament fins al final d’un procés diverses intencions o possibilitats, i poden configurar-se de distintes maneres” (Francesc, 2015). Així doncs, es proposa orientar la tècnica cap a la resolució de problemes concrets, i connectar-la amb la passió per ajudar els altres a viure amb més dignitat i menys sofriment.

L’encíclica Laudato si’ crida a la conversió del cor a partir de la fe en Déu. Una conversió que ha de recolzar-se en una espiritualitat de la sobrietat, centrada en el valor nuclear de la protecció del bé comú. Una visió molt allunyada del desenvolupament exponencial desitjat per la ideologia transhumanista.

En efecte, el papa Francesc proposa una conversió, un canvi de mentalitat, un canvi cultural per aconseguir una ecologia integral, una casa de tots, un oikos comú on la bona economia esdevingui part de l’ecologia integral i es trenqui el divorci existent entre l’ecologia i l’economia que va començar amb la revolució industrial i que s’ha accentuat en l’era de la globalització i de la quarta revolució industrial (Schwab, 2016).

La conversió ecològica de la què ens parla l’encíclica Laudato si’ és quelcom profund i va més enllà de l’esfera racional, fins i tot més enllà de la purament afectiva: és integral, toca la manera de percebre, de veure, d’estar en el món. Moguts per l’esperança i la dignitat humana que no es deixa abatre, caminem en la direcció de la conversió (Carrera i Puig, 2017).

Finalment, tal i com assenyala David Jou en l’epíleg d’Àngels i robots del filòsof Jordi Pigem, en línea amb el desenvolupament humà integral i amb el desenvolupament sostenible com a formes de desenvolupament que hem defensat en el present article, voldríem un humanisme avançat, “un humanisme amb amor per una llibertat respectuosa de la dignitat, amb cura de la igualtat de possibilitats, amb consciència viva i universal; amb una interioritat humana rica, profunda i responsable. /…/ Seria alliberador ser àngels (en una plenitud sense possessions ni necessitats), seria esclavitzador ser robots (màquines mogudes sense consciència per un desig insaciable promogut des de l’exterior). I de vegades, intentant superar aquesta dicotomia, aspirem a ser àngels de déus equivocats” (Jou, 2017).

________________________

BIBLIOGRAFIA

ASAFU-ADJAYE, J. – et al., “An Ecomodernist Manifesto”, 2015.

BENET XVI, Carta-encíclica “Caritas in veritate”, Ciutat del Vaticà, 2009.

BOSTROM, N., “A history of transhumanist thought”. Journal of Evolution and Technology, 14(1), 2005, p. 1-25.

CARRERA, J. – PUIG, LL., “Cap a una ecolologia integral. Ètica i espiritualitat de la Laudato Si’” Joan Carrera i Llorenç Puig. Quaderns 202, Cristianisme i Justicia, Barcelona, 2017.

CORTINA, A., “Transhumanismo y Singularidad tecnológica. Superinteligencia, superlongevidad y superbienestar”, en Humanidad. Desafíos éticos de las tecnologías emergentes, Cortina A. i Serra M. A. (coord.), Ediciones Internacionales Universitarias, Madrid, 2016.

CORTINA, A. – SERRA, M. A. (coord.), ¿Humanos o posthumanos? Singularidad tecnológica y mejoramiento humano, Fragmenta Editorial, Barcelona, 2015.

CORTINA, A. – SERRA, M. A. (coord.),  Humanidad. Desafíos éticos de las tecnologías emergentes, Ediciones Internacionales Universitarias, Madrid, 2016a.

CORTINA, A. –  SERRA, M. A. (coord.), Singulares. Ética de las tecnologías emergentes en personas con diversidad funcional, Ediciones Internacionales Universitarias, Madrid, 2016b.

FRANCESC, Carta-encíclica “Laudato si’”, Ciutat del Vaticà, 2015.

HARARI, Y.N., Homo Deus. Breve historia del mañana,  Debate, Barcelona, 2016.

JOU, D., “Epíleg” a: Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica,  Pigem, J., Viena Edicions, Barcelona, 2017.

LIPOVETSKY, G., Los tiempos hipermodernos, Editorial Anagrama, 2006.

NIETO, A. – et al., “European Red List of bees”. Publication Office of the European Union. Luxemburg, 2014.

PEPPERELL, E., The posthuman condition, Intellect Books, Portland, 2003.

PIGEM, J., Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. Viena Edicions, Barcelona, 2017.

POSTIGO, E., “Transumanesimo e postumano: principi teorici e implicazione bioetiche”. Medicina e Morale, 59, 2009, p. 271-287.

SCHWAB, K., La cuarta revolución industrial. Debate, Madrid, 2016.

TORRALBA, F., “Humanisme, transhumanisme i posthumanisme. Assaig de discerniment.”, Quaderns 112, Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), 2016.

Sobre l'autor

Albert Cortina

Albert Cortina

Advocat i urbanista. Director de l’Estudi DTUM consultora especialitzada en intel·ligència ambiental, hàbitat urbà, gestió del paisatge, mediació, concertació territorial i impacte de les tecnologies emergents. Professor i investigador en ètica aplicada a l’urbanisme i a l’ordenació del territori en el Departament de Geografia de la UAB i en la ETSAV-UPC. Autor del llibreNova cultura del territori i ètica del paisatge i coautor dels llibres: Manual de gestión del paisaje, Més enllà del vi: Conca de Barberà i ¿Humanos o Posthumanos? Singularidad tecnològica y mejoramiento humano.