Territori Territori polièdric

Cister, poema sensorial

IMG_0073
Joan Pons Solé
Escrit per

Treball, pregària i silencis que parlen. El Cister s’obre camí entre la Conca de Barberà, l’Urgell i l’Alt Camp, com animal escorredís entre les bardisses del comellar, com raig de Sol primerenc entre ametllers.

Enmig de runes i alçat sobre un promontori de roques, es desperta el Castell de Prenafeta, inici de la nostra Ruta del Cister i alhora ens comença a despertar els nostres sentits, un a un, sense presses, perquè els puguem assaborir. Pocs passos hem de fer fins a arribar a l’ermita de Santa Anna de Montornès i, sense saber-ne res, notem que aquest vestigi del gòtic català va ser peça central en aquest triangle cistercenc.

Seguim el camí fins a Sant Joan de la Muntanya, indret on tot circula de baix a dalt, on la mirada sempre va amunt, on els passos no poden frenar l’ascens constant fins a un dels miradors més esplèndids de la Conca. Na Elionor d’Urgell, que visqué encadenada i entregada a aquest paratge, fou la primera que de ben segur trobà la necessitat d’aixecar la vista del bosc cap al cel per entendre la seva raó de ser. Mentrestant el camí es va esmunyint entre la frondositat fins que el so dolç d’una campana ens embolica, ens desperta el sentit de l’oïda i ens obre la porta de Poblet.

IMG_0066

 

Es fa de nit i dins del monestir sonen unes notes de violí, disperses entre elles, però acordades. La pedra de Poblet les acompanya per fer-les ressonar per tota la nau central, com viatjant en el temps perquè Jaume I desperti de la letargia, encara que només per un dia.

L’endemà tot s’obre al nostre davant, l’extensió de la mirada tendeix a l’infinit però limitat per la Serra del Tallat. Vent a la cara, verd als prats, mentre els masos ens cauen i els gegants de ferro ens escupen el passat del Santuari del Tallat.

Creuem Montblanquet, on el temps s’ha aturat per redescobrir-nos que en la senzillesa habita la felicitat, quan de nou el so d’una campana ens recorda que Vallbona de les Monges va decidir aixecar-se enclotada i envoltada de vida, sense adorar l’aïllament però divinitzant el silenci. Suficient per haver activat més sentits en la nostra particular ruta i, tanmateix, motiu pel qual només necessitem un cobert de pedra seca per desafiar la nit.

IMG_0139

 

Aquesta matinada no ens ha regalat rosada, però no per això deixem d’admirar l’aigua de Rocallaura, res més simple per desvetllar-nos i continuar el camí fins a Belltall i Forès. Des de l’inconfusible mirador de la Conca, Forès es manté dempeus per fer-nos de guia i referència visual al llarg de bona part de la ruta. Mentrestant els gegants de ferro segueixen removent la història fixada entre marges, barraques i altres meravelles de la pedra seca. Tenim les mans aspres, com cada pedra que sosté l’anterior i aquesta, al mateix temps, sosté la següent i l’altra i l’altra i l’altra. Aspres com els renecs dels molins, aspres com els papers que aguanten la història del Cister.

Passem Rocafort de Queralt i Montbrió de la Marca, que ens inviten a enfilar el Coll de Maldà i la Roca del Cogulló, on gràcies a l’explosió de colors de les flors de les espinoses plantes mediterrànies, retrobem l’amor a la natura. Desbordem la nostra vista amb paisatges que s’aventuren fins a tocar el mar, però preferim no mullar-nos els peus i simplement notar com lleugers perfums de brisa marina arriben fins al nostre olfacte. Santes Creus ja és aquí, darrera aturada del nostre Cister.

IMG_0181

 

Mentalment repassem cada un dels passos que hem deixat enrere, sembla que haguem caminat per sobre de l’eternitat. Els records són clars, però llunyans. Mentre creuem el Pla de Santa Maria i Figuerola del Camp, notem que el temps ha transcorregut amb el mateix ritme que la ruta, pausat, silent, observador, reposat. Fins que enmig de les mateixes runes i alçat sobre les mateixes roques, segueix despert el Castell de Prenafeta, immòbil però sensible al pas del temps. I és que el Cister és poc més que això, posar fre a les nostre frenètiques vides per recordar que som éssers senzillament sensorials.

Sobre l'autor

Joan Pons Solé

Joan Pons Solé

Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha desenvolupat la seva tasca professional en els camps dels programes i projectes de conservació del medi, i en l’educació ambiental. Especialitzat en dret ambiental, també ha exercit actuacions d’acció ambiental pel tercer sector, donant suport a la defensa del territori i participant activament en diferents moviments ecologistes. Treballa com a consultor jurídic ambiental amb l’empresa “INSTA – Serveis Jurídics Ambientals”.