Territori Territori polièdric

Camins de felicitat

El camí del Rec. 
Camí condicionat per a vianants al llarg del rec de la Vila, el canal històric que abasteix d'aigua la Selva del Camp, provinent de la riera de la Selva, al peu de la serra de la Mussara.
Muntanyes de Prades. 
La Selva del Camp, Baix Camp, Tarragona

«Una ciutat se salva tant pels seus homes dignes com pels boscos i pantans que la rodegen. Un municipi amb un bosc primitiu (…) està en condicions de produir no només moresc i patates sinó també poetes i filòsofs per al futur»[1]. Aquests darrers temps hem redescobert Henry David Thoreau, l’autor d’aquest fragment. Fou un brillant escriptor i pensador americà del segle XIX, considerat com a precursor de l’ecologisme i de teories tan actuals com el decreixement econòmic. Són molt recordats els seus manifestos i accions de desobediència civil (que el van portar a la presó) davant el seu govern, que considerava injust. El seu pensament va servir d’inspiració a personatges de la dimensió de Tolstoi, Gandhi o Luther King.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

Thoreau fou un extraordinari caminador (li agradava caminar quatre hores diàries). Ara bé, el seu interès per caminar no estava relacionat amb un desig de descobrir nous territoris a peu, ni de batre rècords. Les caminades eren una part molt important de la seva vida perquè li servien per connectar-se físicament i anímicament amb el seu espai vital, amb els voltants on vivia. Recorria els mateixos camins un cop i un altre.

Aquestes caminades era l’activitat que el portava a pensar, a meditar, a trobar-se amb ell mateix, a connectar-se amb el món, amb el tempo de terra, amb el ritme de les estacions. Com diu Le Breton[2] «caminar és sovint un rodeig per a retrobar-se amb un mateix». Ell va ser un dels precursors en percebre la bellesa del paisatge com una harmonia en relació amb l’espai i la existència d’un mateix.

El camí del Rec

El camí del Rec

La cita de Thoreau em va vindre al cap passejant per un encantador camí recentment recuperat a la Selva del Camp: el camí del Rec de la Vila. La primera associació d’idees és evident, el nom de la Selva prové del llatí silva que vol dir bosc. Ja no ens queden boscos primigenis, ni espais salvatges en aquesta vella Europa. Tanmateix, la necessitat de la que parla Thoreau de connectar-se amb la natura, sí que és ben present i caminar és el gran mitjà per fer-ho. El ritme de caminar és, de fet, el ritme del pensament. És per això que tenen tot el sentit les paraules Henry David Thoreau respecte als poetes i filòsofs.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

L’escriptora Rebecca Solnit[3] ha argumentat de manera brillant la necessitat actual de caminar. Segons ella, la tecnologia moderna ha erradicat el temps lliure en nom de l’eficiència i ha fet possible maximitzar el temps i l’espai per a la producció. L’estalvi de temps ens ha fet més productius —però no més lliures—, en un món que sembla accelerar-se més i més. Solnit defensa que són els incidents impredictibles que ens passen entre els esdeveniments formals allò que més ens marca la vida. Ara però, quasi no hem deixat temps per a que pugui aparèixer res que no tinguem programat. El mateix passa amb pensar, «en una cultura orientada a la producció, se sol creure que pensar és no fer res i no és fàcil no fer res.» Allò que no es pot quantificar no serveix. I acaba dient «m’agrada caminar perquè és lent i sospito que la ment, com els peus, treballen a quatre quilometres per hora.»

El camí del Rec.

El camí del Rec.

En paraules de Le Breton, «caminar, fins i tot si es tracta d’un modest passeig, posa en suspens temporalment les preocupacions que aclaparen l’existència precipitada i inquieta de les nostres societats contemporànies. Ens retorna a la sensació del jo, a l’emoció de les coses, restablint una escala de valors que les rutines col·lectives tendeixen a retallar.»

L’any 2014, l’ajuntament de la Selva del Camp va iniciar els treballs per recuperar el camí de la sèquia històricament més important de la població. El rec de la Vila és pràcticament tan antic com el poble (la primera constància és del 1209). Assegurar l’arribada d’aigua potable per beure i per fer moure els molins ha estat sempre una necessitat fonamental. L’aigua és vida, desenvolupament, higiene, civilització.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

Els romans estaven especialment orgullosos dels seus aqüeductes. Tot aquarum tam multis necessariis molibus pyramidas uidelicet otiosas compares aut cetera inertia sed fama celebrata opera Graecorum. És a dir, «compara, si vols, amb les obres tan nombroses i necessàries de tants aqüeductes, les supèrflues piràmides o les construccions dels grecs, famoses però inútils». Són paraules del patrici romà Frontí, el primer curator aquarum o inspector d’aigües de Roma[4]. I nosaltres som encara més romans que no ens pensem.

El rec de la Vila s’endinsa a la riera de la Selva per anar a buscar l’aigua al peu de la serra de la Mussara. Els camins associats als recs sempre han estat molt humils. Només calia que hi pogués passar una persona per fer-ne el manteniment. Habitualment són privats (pertanyen al propietari de la séquia), a no ser que el rec sigui públic, però fins i tot així, el trànsit solia estar prohibit o molt restringit quan es tractava de conduccions que portaven aigua per al consum humà. Ara bé, aquests camins tenen una característica que a hores d’ara els fa molt atractius: el seu escàs pendent els fa molt agradables per passejar.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

Als anys 80, el mini transvasament de l’Ebre va deixar en desús bona part del rec de la Vila. Tot i amb això, un 20 % de l’aigua del poble encara arriba de la riera, però canalitzada. Tot i entendre les raons, sap greu no poder veure córrer l’aigua. A canvi però, el camí s’ha pogut ampliar i sovint es transita per sobre de l’antic canal ara cobert amb terra. La bona rebuda del primer tram recuperat va portar a l’ajuntament a impulsar, el passat 2017, una segona fase del camí riera amunt.

Recorrent l’antic rec de la Vila ens vam creuar amb caminadors solitaris, parelles joves, grans, amics, avis, corredors, excursionistes, ciclistes… Tots, a la seva manera, cercaven el mateix: connectar amb un mateix, amb les persones estimades, amb l’entorn, els arbres, les muntanyes, la llum…, gaudir de la contemplació, de l’esforç, etc. Tots, a la nostra manera, buscàvem, en definitiva, ser una mica més feliços.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

Rebecca Solnit diu que «el nou mil·lenni ha arribat com una dialèctica entre el que és secret i el que és públic, entre el que és consolidat i el que és dispers del poder, entre la privatització i la propietat pública, entre el poder i la vida, i caminar ha estat sempre en el segon costat d’aquestes opcions». Per tot això, quan un municipi decideix invertir a recuperar un camí pels seus veïns, pels seus ciutadans, en el fons està fet una aposta tremendament subversiva pel que fa als models de consum hegemònics. Recuperar un camí és un acte d’alta cultura, una opció revolucionaria, un acte d’autodefensa.

El camí del Rec.

El camí del Rec.

_______

[1] Henry David Thoreau, Caminar. Árdora Ediciones, 2010 (original de 1862).
[2] David Le Breton, Elogio del caminar. Siruela, 2011
[3] Rebecca Solnit, Wanderlust. Una historia del caminar. Capitan Swing Libros, 2015.
[4] Tarraco i l’aigua. MNAT, 2004

____________

Amb la col·laboració de:

banner_mcd_650x160_senderisme

 

Sobre l'autor

Rafael López-Monné

Rafael López-Monné

Geògraf i fotògraf, consultor especialitzat en turisme a peu i professor associat a la Facultat de Turisme i Geografia de la URV