El plor de la vinya Territori

Camí de la Pelegrina

el cami1
Jordi Llavina
Escrit per

Així és com es diu un dels meus camins preferits, el que comunica Vilafranca del Penedès amb el poble veí de les Cabanyes. Es tracta d’un camí rural molt pla, flanquejat per camps de cereal i vinyes. Amb prou feines dos quilòmetres fins a arribar a la destinació. En tornes sempre amb el calçat blanc de pols i amb l’ànim molt del color de la llum. Vaig començar-lo a fer no fa gaire, potser un any i mig. A banda passejar, el que hi faig és llegir. Llegir, sí. Sovint algunes persones em pregunten com m’ho faig per llegir i caminar a la vegada, o per llegir i pedalar alhora en una el·líptica, quan soc al gimnàs. I sempre els responc el mateix: si ho faig jo, ho pot fer tothom que en tingui ganes. Falta això, però: que se’n tingui ganes. Ganes de debò. A mi el que m’agrada més és llegir, en aquesta vida (en aquesta i en qualsevol altra). Llavors, si ho puc fer lluny d’un lloc tancat, tot beneficiant-me del sol i de l’aire, de la bellesa de la contrada penedesenca (o de la bellesa de la contrada que sigui), ¿per què me n’hauria d’estar? Sí, reconec que, com he confessat altres vegades, tinc una obsessió malaltissa pel temps. ¿Us imagineu cinquanta minuts fent exercici en una d’aquelles màquines de tortura d’un gimnàs qualsevol… i res més? Jo, francament, no. És per això que aprofito el temps: vaig al gimnàs a llegir i, de passada, suo una estona i tonifico els meus músculs. I surto a passeig pel camp també per llegir, i per poder-ho fer à plein air, tot gaudint de la naturalesa, dels incomptables estímuls que m’ofereix.

Torno a la ruta del camí, però. Perquè, a més, algun dia m’agradaria molt escriure un llibre que tractés tots aquests assumptes per menut.

Pel camí de la Pelegrina hi he parlat ocasionalment amb algú que hi transitava, en direcció contrària a la meva. La majoria de vegades, però, només ens saludem. Molt més encara si l’altre veu que camino tot llegint. Per sort, ningú no m’ha preguntat mai per què ho faig. Mon pare, que desconfia una mica dels que llegeixen molt, diria que ho faig per cridar l’atenció i per fer l’important. En aquesta i en algunes altres coses, el meu pare, a qui tant estimo, ha estat del tot incapaç d’entendre’m.

Passavolants a banda, una altra cosa són els gossos. De petit em feien por. Ara m’infonen respecte (no pas tots), però no pas por. En general, un gos respecta un lector de camí ral. Només de tant en tant, en trobes algun de molt eixelebrat, que fa uns bots i uns lladrucs i unes corredisses que no es corresponen gens amb la calma del lloc. Més ocasionalment, te’n trobes alguns que fan —aquests sí— molta por. O, si més no, una mica de por. Els gossos que no seran mai amics de l’home, fora de l’home que els fa d’amo i que, segurament, els tusta perquè creguin. Aquesta raça de gossos no fan, per a pagès. Són gossos de nazis de ciutat, aquesta mena de persones que es dediquen a pegar a la gent, independentistes o no, i que estan molt cofois de la seva ideologia i de la seva manca absoluta d’intel·ligència. Nòvios de la mort i altres espècimens similars.

el cami2

El camí és sempre el mateix, pel que fa al traçat, però va canviant visiblement durant l’any. Ara viu una època d’esplendor: l’ordi del primer camp a mà esquerra ha crescut esponerós, perquè aquest ha estat un any de pluges (i de pluges ben aprofitades, em diu un amic pagès), i ara, ben espigat, ja doblega el coll. Ha enrossit en qüestió de pocs dies. Amb l’aigua, el camí també va patint modificacions, més o menys severes. Hi ha alguns tolls que duren força. Com el que es troba al peu del roure que ja és més a prop de les Cabanyes que no de Vilafranca, un arbre del qual sempre estiro, en passar, una fulla (fulleta que va a parar dins el llibre que llegeixo). Aquest camí, en alguns trams, és ple d’escorrancs. Però avancem, avancem a poc a poc, com ho podria fer algú que, tot caminant, llegeix un llibre, fins i tot al bo de l’època de la calor. Hi ha uns marges de terra blanca que van mostrant, aquí i allà, uns orificis molt grans, com caus. Deuen ser caus, suposo (¿per a quines salvatgines, però, que s’hi deuen enfonyar?). Vinya a dreta i esquerra. Ara en l’esplet de la pampolada. Quin goig que fa! Progressem en el nostre camí (el real, que ara petgem, i el de la vida, en el qual no sempre toquem de peus a terra). Superem el roure que deia. Arribem a un mas força senyorial, d’on no he vist mai sortir ningú. En passar pel davant, hi soc sempre saludat per la lladradissa d’uns quants gossos guardians. Estan lligats. I encara que no ho estiguessin: em coneixen. M’han vist passar per allà infinitat de vegades. Borden d’ofici.

Ens anem acostant a les Cabanyes. Abans, però, hi ha un racó molt bonic, una recolzada vertaderament delitosa, ombrejada per un parell d’acàcies que fa dues o tres setmanes van estrenar fullatge. ¿Heu vist mai la fulla d’una acàcia? De les més delicades que hi ha. També hi trobareu una basseta, i, de tant en tant, sobretot els diumenges, persones que hi fan una costellada. Trenta passes més endavant, a mà dreta, un altre mas. Ja és el tram final del camí, abans d’arribar al poble. Jo he continuat llegint, que consti. Hi ha obres literàries que semblen especialment compostes per ser degustades en un escenari natural com aquest. I altres, que no. La que m’entretenia aquests últims dies era el llibre dels tres reis de l’Orient de Michel Tournier, que he llegit en l’edició definitiva de la Pléiade. Recordo que en passar per aquest paratge de les acàcies llegia el magnífic fragment en què el rei Herodes ofereix als seus tres regis convidats tot un requisit: vautour aux trompetes de la mort. Això és, voltor amb trompetes de la mort. Nyam!

 

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"