Àgora 5.1 La Conca Territori

La boira, l’A-27 i L’Escanyapobres

coll de lilla
Alex Rebollo
Escrit per

Aquests darrers dies, la boira i el fred s’han fet present també en les intranscendents converses meteorològiques que tot sovint fem servir per trencar el gel o per pura cortesia. En un dels àpats de les festes nadalenques passades comentàvem com a Vimbodí existeix la creença que d’ençà de l’obertura de talls en el terreny per deixar pas a l’autopista i a la línia de l’AVE, la boira és més comú. Talment com si s’escolés per l’escletxa, provinent de les Garrigues.

Seguia la conversa boirosa concloent que pel mateix principi, un cop fet el túnel de l’A-27 del Coll de Lilla la boira el faria servir i aleshores, Valls i el Camp de Tarragona coneixerien aquest fenomen atmosfèric.

La veritat és que no em preocupa gaire si el túnel acabarà esdevenint embornal de la boira. De fet, m’amoïna més allò que pot portar a la Conca. I és que tot plegat, em recorda a la novel·la de Narcís Oller L’Escanyapobres (1884) que mostra – amb la característica ironia d’Oller – com els habitants de Pratbell recelen, al principi de l’obra, de l’arribada del tren; que veuen més com una amenaça que  no pas com l’ensenya del progrés: «Feu venir el carril? El blat se us tornarà orb», diu l’Oleguer, el protagonista.

Fa molts anys que a casa nostra sentim parlar de l’A-27: el vial que ha d’unir Tarragona i Lleida passant – fent bretxa – per la Conca. Una construcció iniciada l’any 2009, que es preveia culminada en pocs anys i aturada a la boca del túnel des del 2010. Finalment, el novembre del 2016 s’anuncia la represa de les obres que han de permetre construir el túnel de 1.563 m de llarg. I fa pocs dies els cartells anunciadors de les tasques tornaven als vorals de l’N-240.

Sense discutir el pragmatisme de la infraestructura i que ja fa mesos que experimentem agafant l’A-27 a la vora de Masmolets per anar a Tarragona, no tinc clar quin seran els seus efectes sobre la Conca i si estem preparats per afrontar-los. Em genera basarda pensar en nuclis com Montblanc o Vilaverd convertits en meres poblacions dormitoris. Tant, com m’inquieta que la Conca sucumbeixi a les pressions urbanístiques que, de segur, afloraran al voltant de la boca del túnel. I també que aquestes pressions derivin important a la Conca un model de població dispers en el paisatge configurat per urbanitzacions en les faldes de turons i muntanyes; en entorns de bosc o semi-urbans i característics del Penedès, el Vallès o tot el prelitoral català en general. A L’Escanyapobres, només vuit mesos després de l’arribada del tren la situació havia canviat: «… Pratbell despertava de debò. No tots els viatgers havien passat indiferents, via amunt i via avall. Alguns s’havien fixat en les condicions naturals d’aquell territori, (…) Se parlava ja de bonics xalets que projectaven fer-hi barcelonins per a passar-hi l’estiu;»

M’agradaria que totes les reivindicacions que les institucions del territori fan en pro de la culminació de l’A-27 anessin seguides del compromís d’una especial atenció als seus efectes en els àmbits mediambientals, patrimonials o socials. Així com de l’estímul a la participació ciutadana per decidir com afrontar cada nou repte que se’n derivi. De decidir el model de comarca; de població; d’urbanisme o de paisatge. I – sobretot – ser conseqüent en la seva defensa. No es tracta d’integrisme territorial. Sí de què els conquencs decidim què volem, per apostar-hi i què no volem, per pal·liar-ho.

Al final de la novel·la – sense voler fer spoiler – la conclusió és que: «Pratbell, doncs, no havia sofert sinó la pertorbació momentània que causa tota innovació gran i sobtada. La seva vida, la seva manera d’esser prenien nova empenta, forma nova; el xiulet del tren ja no sonava orgullós i antipàtic, sinó com trompeta de resurrecció.».

Tot serà esperar que Narcís Oller també l’encerti – 133 anys més tard – amb el cas que ens ocupa i que la Conca sàpiga separar el gra de la palla.

Sobre l'autor

Alex Rebollo

Alex Rebollo

Montblanc, Conca de Barberà, 1992. Graduat en Història per la Universitat Rovira i Virgili i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a conservador del Museu Comarcal de la Conca de Barberà i en l'actualitat treballa a Cultura de l'Ajuntament de Valls dintre del projecte del Museu Casteller de Catalunya. També ha col·laborat amb l’empresa Molècula, xarxa de professionals en museografia i el Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí. És membre del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà i soci fundador de l’Associació de Gestors del Patrimoni Cultural de Catalunya.