El plor de la vinya

Alguns alumnes

alguns alumnes
Jordi Llavina
Escrit per

S’ha acabat el curs, a escoles i instituts. Amb el curs escolar s’ha acabat també, per aquest any, una feina docent que, si tot ha anat bé o molt bé, es deu haver reconegut en això que ara se’n diu les festes de graduació. Però que si, per contra, ha deixat algun aspecte negatiu en l’historial, no patiu que us ho recordaran durant molt de temps. Els centres no estan tancats del tot, perquè les persones que en formen la direcció encara faran feina fins a final de juliol (i el personal no docent, esclar). Però les aules sí que són com mortes, perquè sense els professors i, sobretot, sense els estudiants, sense la vida i el tràfec diaris, recorden la fonda quietud dels sepulcres. Tancades i barrades, i recloses en la seva escalfor infernal: ensenyament, així grosso modo, deu ser de les poques grans empreses que no disposa en cap cas (bé, segurament en les escoles concertades, sí) d’aire condicionat.

S’ha acabat el curs, per mi el segon d’ençà de la represa (vaig abandonar el cos l’any 1998, però hi vaig retornar el curs passat). I ara és aquella hora en què se sol fer balanç, inventari d’intencions i de resultats: què ha funcionat, què no ha funcionat. Quins números quadren, de tot plegat: les qualificacions per a cada grup, les proves d’aptitud, la selectivitat…

Enguany he ensenyat castellà als més petits de l’institut, els de 1r d’ESO, i català als més grans, els de 2n de batxillerat. Això vol dir que, en el cas d’aquests darrers, he tingut davant gairebé 120 alumnes, que no és poca cosa. Una norantena d’aquests, si fa no fa, ja van passar per les meves mans —demano disculpes per una expressió que algú potser deurà considerar de to inescaient— el curs passat. Això és l’ideal: és a dir, que aquells alumnes que van començar a treballar amb tu en una matèria, l’any següent ho puguin continuar fent. Potser per això, en l’al·locució que quatre alumnes de 2n van fer el dia de la festa de graduació, jo hi vaig sortir retratat en una de les meves múltiples manies correctores (una mania d’allò més plausible, no cal dir-ho, tractant-se d’un professor de llengua catalana): “No tenim que ficar res a la pissarra, ¿eh, Llavi?”, va dir —foteta i oportuna— la Claudia Solís.

Sí, és justament d’aquests alumnes que han acabat el batxillerat que voldria dir alguna cosa en l’article que heu començat a llegir. ¿De tots? No pas! N’hi ha que, francament, em resulta ben estimulant no tornar-los a veure més. Per fortuna, però, aquests últims són una minoria que es podria comptar, en el meu cas, amb els dits d’una mà (i potser encara em sobraria algun dit). De la majoria, en guardaré un bon record; i, d’una minoria diferent —¿què: quinze, vint? Més: difícilment els podria comptar amb els dits de les dues mans i dels dos peus—, en servaré una bella memòria emocionada. Això ja m’acostumava a passar long time ago, durant la meva primera etapa com a professor. Alguns dels meus alumnes de Vilafranca i, encara més, de Vilanova de llavors (aquells van ser uns anys molt feliços, i jo també era vint-i-cinc anys més jove) continuen sent amics meus, al cap del temps.

Aprens, sí, aprens molt dels teus alumnes, de les preguntes que et fan, a vegades compromeses, difícils o enrevessades. Em fa l’efecte que l’actitud més adequada per posar-se davant una aula plena de nois és la d’una certa modèstia, però, a la vegada, la de la fermesa. Modèstia perquè només aquell que de debò coneix (o intueix) tot el que hauria de saber de la seva matèria, ja no dic de qualsevol altra, pot ser un bon professor (modest, esclar). Jo he tingut un alumne molt brillant que, en una avinentesa, i d’una manera ben subtil perquè es tracta d’un noi intel·ligent, em va corregir en una qüestió ortogràfica d’os i us. La mar de content, vaig correspondre a la seva contribució dient-li que estava molt orgullós que un alumne em corregís… “i que per molts anys i per molts cops ho pugueu, tots plegats, continuar fent!” —vaig afegir-hi.

I fermesa, perquè els coneixements que puguis atresorar els has de transmetre així, amb fermesa. Però no sols els coneixements: també l’actitud. Una actitud que, en el meu cas, defuig l’autoritarisme, simplement perquè em costa imposar una, diguem-ne, disciplina: no en sé, i, si miro de fer-ho, em sento ridícul. De més a més, a disset, divuit anys, si ells mateixos no són capaços de mantenir uns mínims d’ordre, ¿què has de fer, tu? Imposar-te, per descomptat, fer prevaldre la disciplina, la disciplina necessària per treballar i avançar. Reconec que em costa, i que, de vegades, em deixo rossolar pel pendís de jocosa anarquia que és l’atmosfera natural d’una classe, com si jo també fos jove, ja no dic tan jove com ells. En fi. Però la fermesa sí que em sembla que la tinc. O, si més no, aspiro que els meus estudiants l’hagin detectat en el meu fer, i en tot el que hem anat construint aquest curs i l’anterior.

Una altra de les coses que he après, ensenyaments dels alumnes a banda, és que, malgrat tot, s’estudia per superar els exàmens (o, fins i tot, per aprendre a superar els exàmens). I això ja és una qüestió més general i, segurament, més preocupant. He tingut la sort que, en la primera ronda de la selectivitat, cap dels meus alumnes no hagi suspès la prova de català, cap ni un (i que hi hagués, entre la nostra cinquantena del juny, algunes notes ben rutilants!). I, tanmateix, jo no vaig començar a fer exàmens de selectivitat amb ells (exàmens, s’entén, de convocatòries anteriors) fins als quinze dies especials reservats a la preparació específica de les PAU. Aquells dies, sí, en vam fer força, potser vuit o deu. Sempre segueixen un mateix patró. Com que la planificació no és el meu fort, de la pràctica amb aquests exàmens vells de llengua catalana vaig deduir (tard, massa tard!) que, al llarg del curs, havia dedicat massa temps a la fonètica, que jo mateix havia blasmat d’una manera continuada: ¿quin sentit té estudiar-ne, avui dia que, a Internet, pots saber com es pronuncia qualsevol so articulat de qualsevol llengua del món? En canvi, vaig adonar-me també que la meva insistència a fer-los escriure, a fer-los redactar (almenys tres redaccions per trimestre), i la meva flaca per ensenyar-los sintaxi, no podia sinó comportar-nos determinades alegries. I així va ser, certament.

Uns ensenyaments que ja tinc per al curs que ve, si puc continuar ensenyant llengua catalana als alumnes de segon curs de batxillerat: m’he fet un tip de corregir redaccions, amb esmenes particularitzades per a cada alumne. És la manera d’assegurar-me que ningú que hagi passat per les meves mans —torno a demanar disculpes per l’expressió de to inadequat— no digui mai més a la vida “no tenim que ficar res a la pissarra”, tingui o no una pissarra a mà.

Sobre l'autor

Jordi Llavina

Jordi Llavina

Gelida, Alt Penedès, 1968. Col·laborador del Museu de la Vida Rural, ha treballat com a periodista durant gairebé vint anys, en diversos mitjans. Ha publicat una quinzena de llibres (de narrativa i de poesia, principalment), entre els quals cal destacar els tres darrers de poesia, Vetlla, Contrada i Matí de la mort. També és autor de "La vinya i el vi a Catalunya"