Vi Vibrato Vínic

A la recerca de la naturalesa perduda

IMG_6405
Míriam Clotet
Escrit per

La inspiració

Diuen dels artistes que busquen la inspiració a llocs que per naturalesa podrien ser estimulants. En aquest febrer, el mes més fred de l’any, vagava amb milers d’idees però amb cap que hagués captat la meva atenció. Un dilluns, el dia potser menys inspirador, me’l vaig trobar de cara. Ulls molt clars: mira ja ens hem desvirtualitzat, fa temps que et segueixo, i tant, i llavors vaig dir: Saps què? M’acabes d’alegrar el dia. Es va sorprendre, evidentment, li vaig demanar el telèfon, un mail i vaig enviar-li el que em ballava pel cap.

Una voluntat: la ceràmica. Dos personatges: en Carles Llarch i el viticultor que ell tries. Una única intenció: conèixer les seves realitats i el seu nexe.

En Carles Llarch ho va tenir clar, m’encantaria que el meu acompanyant fos en Joan Rubió.  Només vaig poder somriure i pensar que la connexió amb el cosmos és tan gran, que a vegades fins i tot em fa por.

Joan Rubió, el retorn a l’origen.

En Joan m’esperava a casa seva. Havia llegit bastant sobre ell, m’havien parlat molt sobre el que fa, però tenia unes ganes boges de poder comprovar-ho en persona. Quan el mires als ulls, saps que et diu la veritat, contesta sempre reflexivament i amb un posat tan equilibrat amb l’entorn, que et fa pensar en una estabilitat absoluta.

M’explica com ha arribat fins al punt on està ara, parlem una mica del seu passat professional i de com finalment ha acabat decidint formar el seu propi projecte. Cap als anys 80’s tothom va abandonar la idea de fer vi a casa al Penedès, i ara després d’unes desenes, Cal Tiques torna a funcionar com un projecte autònom. Ha viatjat i conegut altres realitats abans d’acabar aterrant a casa, suposo que és l’única manera de ser capaç de valorar amb veracitat el que tens i com treballar-ho. Adquisició de coneixement per després aplicar-ho, és la base més potent per treballar en un futur viu.

IMG_6376

La importància del sòl.

Varietats: xarel·lo, macabeu, monastrell, sumoll negre, sumoll blanc i malvasia (i alguna cosa d’ull de llebre per sorprendre). Algunes donen lloc a vins que ja es poden tastar, altres esperen tranquil·les a què arribi el seu moment. En total 8ha’s, productives,  de moment, només 5ha. Però un cop hem començat la conversa, m’adono que les varietats i la productivitat són purament elements de la tropa. En Joan és un autèntic mag de la terra, i no m’equivoco quan el defineixo. Un cop a la vinya em parla de la importància de conèixer el sòl i aprofitar la informació que és capaç de donar-li. Que la coberta vegetal sigui de calèndula, ravenissa, margall i verònica, li diu que hi ha a la terra i que podria arribar a necessitar. Si arranquéssim la coberta o en plantés d’altres espècies, perdria tota aquesta informació i per ell resulta indispensable.

-La vinya, en realitat, és una planta salvatge, és una liana, i si no la treballéssim, no donaria fruit. Però som nosaltres els que la modelem, l’apropem a la terra i li demanem, si us plau, que doni fruit. Ella, sàvia i comprensiva, ens ho dóna i el mínim que podem fer és, en podar-la, fer-ho amb un gest de reverència i de gratitud.

Escoltant aquestes paraules, tinc poc a dir, només vull saber tot el que creu i el que pensa. En general, sóc d’aquestes persones que pregunta molt, però també sóc plenament conscient quan cal callar i escoltar, i aquest és el moment perfecte. Parlem dels diferents tipus de terres, de la influència de cadascuna d’elles. Surten moltes conferències a les quals ha assistit, i veig que els seus arguments sempre tenen una base de coneixement molt profund. M’explica la importància de l’espai buit als sòls, de com sense ells la terra no seria capaç de moure’s, del creixement vertical de les plantes, etc. Crec que mai havia estat tan conscient de la importància de la base, i m’adono també de tot el que el cal aprendre.

IMG_6365

Intenció, intuïció i coneixement.

Quan està plantant o treballant la vinya, sempre intenta imaginar com serà el vi. És una imatge mental, ¿Intenció? ¿Intuïció? Podríem fer un debat molt extens d’aquests dos termes, però la realitat és que reconeix que els seus vins no disten gaire de la imatge mental prèvia que ell s’havia fet.

Visitem l’última vinya de monastrell, encara és molt jove. La plantació està feta en vas, cada cep té un tutor, i imagino les hores que s’han dedicat a tutoritzar planta per planta.

-Aquí darrere, només a 5 metres, hi ha el sumoll.

Miro sorpresa l’entorn, perquè l’únic que veig és un jardí (preciós per cert).

-On està el sumoll? – Li pregunto.

-Sota les plantes.

I el busquem, i tenia raó, està allà, petit, esperant el seu moment. És encara un infant, però estic segura que el resultat futur serà impressionant. Parlem de biodinàmica, dels preparats, de les infusions i la fitoteràpia, veiem que hi ha una confusió general en alguns conceptes pel públic final, i comentem com caldria explicar de manera concisa conceptes que ara es barregen.

M’interessa molt la seva visió sobre la contundència d’algunes posicions, i veig que pensem el mateix: el més honest és dir sempre el que fas i ser el més respectuós amb el teu entorn i per tant, amb tu mateix. No és tan important construir una meravellosa història, sinó ser capaç d’entendre d’on surt i el perquè d’aquest relat. Sotmesos, moltes vegades a la roda de la inèrcia, oblidem el que ens ha portat al punt original, i de tant en tant caldria parar i meditar sobre a on volíem arribar.

-Veus aquell turó? – Em diu – Allà viu en Carles, des d’allà dalt ens vigila.

I em fa gràcia imaginar-me’l amb el torn fent ceràmica i observant tot el que l’envolta, res més lluny de la realitat.

IMG_6422

Una família, un projecte.

Fem una última parada al celler, veig els espais actuals on treballa i m’explica la futura distribució. En la sala de criança, algunes bótes (buides) i tres gerres d’en Carles (dues blanques i una de vermella). Obre una comporta a terra i em diu:

-En aquest cub tenim l’ancestral de monastrell que sortirà al mercat, però només hi ha 300 ampolles.

Al·lucino quan miro el “forat”, les ampolles estan col·locades una a una, en meticulosa sincronia, com desafiant a una gravetat inexistent. La meva cara és d’absoluta sorpresa:

-Les vam baixar una a una amb l’Àngels. Ara per treure-les haurem de fer el mateix procés a la inversa.

Fa uns mesos, l’Àngels la seva companya des de fa més de 30 anys, s’ha incorporat 100% al projecte. M’entusiasma el seu somriure, i la seva amabilitat. Ulls grans i ben oberts, com disposada sempre a captar el món amb la retina. Hi ha persones amb les quals no cal parlar molt, perquè és fàcil veure el que hi ha darrere. M’allunyo una mica mentalment, i entenc perquè el projecte és tan potent, perquè creuen en el que fan, i ara tota la seva família (inclosos els seus 3 fills adolescents) formen ja part d’aquesta petita-gran empresa.

La unió, fa la força. Una conversa entre amics.

Així que ens acomiadem, agafem les ampolles i pugem al cotxe. En Carles viu a Font-Rubí, en un espai silenciós i màgic. No hi ha res de l’entorn que pugui intervenir, tot és d’una intimitat absoluta.

En baixar del cotxe, en Carles i en Joan, comencen una conversa molt interessant.

-El problema és que ens hem desnaturalitzat, hem perdut la capacitat d’observar, de prendre consciència del nostre entorn i saber com interpretar la informació que ens dóna.

Tots dos parlen el mateix llenguatge, en Joan quan em deia que cal saber llegir la terra i en Carles quan diu que cal observar la natura, s’entenen perquè comparteixen una visió compenetrada.

En Carles ens porta a una habitació perquè tastem plegats. Acaba de restaurar i reformar part de la masia on viu, sempre respectant l’estructura original, i amb un bon gust absolut. Hi ha peces de ceràmica a totes bandes, totes diferents, totes amb personalitat pròpia. I només tinc una necessitat, des del minut zero: tocar-les i escoltar la música que desprenen amb el contacte de les meves mans. Racionalment no entenc per què ho faig, però ho he de fer. Quedo totalment enamorada del so que fan aquestes peces, de la música que són capaç de desprendre. Penso que més tard ho hauré d’investigar.

IMG_6416

El vi i la gerra, o la gerra i el vi. Qui va ser primer?

Tastem el Joanots, el macabeu que ha estat a la gerra blanca. És un vi tens, viu i vibrant. Mostra molta salinitat i una sedositat de pols blanca a la boca, que és incorporada per aquesta gerra de manera natural. Simbiosis entre vi i recipient. Un petit préssec al nas, no molt madur, i a la boca aquesta sensació de la pell de la mateixa fruita. Per mi hi ha també ametlla crua, aquella fruita blanca que encara és pura llet i coberta per una petita pell verda i vellutada. Entenc en aquest moment com influeix el treball d’en Carles al vi, i entenc perquè s’enfada una mica quan la gent li demana el catàleg i preu dels seus productes. Ell no treballa d’aquesta manera, primer cal conèixer el vi, després la persona que l’elabora i finalment crear el nexe per ser capaç de fer una gerra que realment faci de parella de ball perfecte. Una manera diferent de treballar, però on els resultats demostren la seva absoluta efectivitat.

Carles Llarch: trencant els inexistents motlles.

Ens acomiadem d’en Joan, i en Carles i jo seguim la conversa. Abans d’arribar a la ceràmica, a la que fa ja 30 anys que s’hi dedica, estava enamorat de l’il.lustració, els còmics eren part de la seva vida. Un dia la terra es va creuar al camí i va saber que era al que es volia dedicar la resta de la seva vida. Tot i que ara el coneixem com un personatge vinícola, només fa 10 anys que fa gerres per elaborar vi. Fa molts anys, havia estat treballant a un taller on feien restauració ceràmica, entre altres tasques. Com a curiositat les teules de l’hospital de Sant Pau van ser restaurades per aquest taller mentre ell hi treballava

Una mimosa cobreix l’entrada del taller, i la seva presència ja inaugura el que trobaràs dintre, total llibertat a la imaginació. Compra a diferents terreres, ja que hi ha diferències de composició i qualitats. La terra un cop extreta, reposa mínim dos anys sota la pluja, el vent i si neva, encara millor. Fins que l’utilitza, poden passar alguns mesos més, la barreja, la remou, sempre intentant que sigui el més homogènia possible. L’extracció de la terra agafa les diferents capes de dalt a baix, i per tant hi ha una feina posterior per integrar-les. En Carles comenta que a l’antiga Xina es deixaven reposar fins a 40 anys, de fet les famílies preparaven la composició per la generació posterior. La qualitat d’aquestes terres és molt gran, ja que porten arrencades i en repòs molt de temps, i per això és tan reconeguda. Considera que tots els elements de l’univers estan vius, inclús la pedra que trepitgem i muta de forma amb els anys. Tots som fills de la terra i hauríem de ser més humils i ser capaç d’entendre-ho.

IMG_6427

La vida al voltant del torn.

Mai, o gairebé mai, repeteix una peça, diu que l’avorreix.

-Jo vull fer sempre coses diferents, vull aprendre cada dia, aixecar-me i saber que faré quelcom que no vaig fer ahir.

El patró repetitiu, no li funciona, no li convenç i quan algú li demana quelcom amb total llibertat, és quan se sent més feliç. Crear el que ell faria. El meu somni seria fer només ceràmica per mi i pels meus amics, aquells que realment hi creuen. Em sembla un somni molt romàntic. El que més li agrada de tot és el torn, diu que molts dies el temps s’atura quan torneja. És el contacte directe amb la creació, les mans i la terra. Parlem del consumisme en el qual estem submergits, i del mal consumisme. Fer ostentació de diners i de poders, resulta massa antiquat en la nostra societat. Comenta que moltes vegades sent que encara actuem com si estiguéssim a la revolució industrial, en què la producció era el més important. El món ha canviat molt, per tot i així, hi ha una resistència a considerar nous paràmetres vitals.

Li pregunto com funcionen els forns, les temperatures, les grandàries, m’interessa absolutament tot. Crec que m’hi podria estar 24 hores seguides preguntant. Però finalment arriba la pregunta que tinc més curiositat a fer: per què tinc aquesta necessitat de tocar les peces i escoltar la música que desprenen?

Un únic objectiu: expandir la vida.

Llavors en Carles somriu, amb la timidesa que el caracteritza i respon:

-Si et passa això, és que he fet bé la meva feina. Una peça és un absolut equilibri, miris per on la miris, té una proporció exacta i concreta. La seva forma, tot i no pensar-hi directament, és d’absoluta sensualitat.

Li pregunto com s’ho fa per trobar aquesta proporció exacta. Com es mesura tot plegat?

-Tot ho tinc al cap, ho imagino, faig el dibuix en tres dimensions a la ment i després ho traspasso a la peça. A vegades ho imagino en una sola dimensió i pren forma a les meves mans.

Em comenta que abans ho dibuixava, s’ho apuntava tot, però es va adonar que necessitava fugir d’aquest control, que en certa manera li feia ser menys lliure. Així i tot, sap que quan ara consulta les antigues llibretes que va omplir amb descripcions i dibuixos, li són de molta utilitat. La intuïció sempre es basa en un coneixement previ adquirit. Riu quan diu que cada dia es torna una mica més salvatge, com si sentís una crida de la terra.

Torno a la meva pregunta, la resposta està clara: tocant la peça li dono una altra dimensió, un nou camí a recórrer. Faig l’última reflexió i sense ser conscient, m’adono que el que estic fent, és el portem fent tot el dia, i no és res més que parlar de la magnifica sensació d’EXPANDIR la VIDA.

IMG_6355

Sobre l'autor

Míriam Clotet

Míriam Clotet

Amb visió d'Enginyera Informàtica i passant per la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual, sempre he estat endinsada en el món dels sentits i la natura que els crea. El vi va arribar per posar sentit a les múltiples connexions i sinergies que em ballaven al cap. Em vaig adonar que a través d'una imatge i de la seva història, el vi és capaç d'arribar a qualsevol lloc del món.
Vaig començar amb un curs de tast a l'INCAVI, participant en l'Espai del Vi Català, fent Enologia i Tast (Nivell I i II) a l'ESHOB, assolint el WSET nivell 2 i actualment estudiant segon de sommelier. Durant 2 anys vaig formar part del duet vinícola 156vins treballant per la cultura i la difusió del vi català. Des de fa un any, el meu món vinícola cada cop està més endinsat en el món de la comunicació.
Sense dubtar-ho, crec que porto una mica de vi a la sang, i sempre estic intentant trobar en petits forats l'essència que desperta la màgia de les elaboracions. Sempre a través de les paraules, sempre a través de la imatge, sempre a través de fer sortir les emocions.